Si les eleccions municipals del 1979 van entrar a la història per ser les primeres de la democràcia, aquestes del 1983 també van tenir el seu punt històric pel fet de convertir-se en el primer mandat d’un alcalde amb majoria absoluta. El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), amb Antoni Farrés com a líder indiscutible, va escombrar en les eleccions del 8 de maig del 1983, que van coincidir amb el cap de setmana de l’Aplec de la Salut.
El PSUC va augmentar en dos regidors (els que van perdre PSC-PSOE i CIU) respecte als que van aconseguir el 1979, fins a arribar als 15 per governar amb solitari.
Josep López va ser un dels regidors del PSUC en aquell mandat –com a responsable del departament d’Hisenda– i resumeix les claus del gran resultat en “l’entusiasme, compromís, dedicació i la relació molt directe amb la ciutadania i les entitats organitzades”. També, explica, l’esforç de conèixer molt bé la realitat. Els regidors voltaven molt per la ciutat i volien conèixer les inquietuds de la gent i les necessitats de primera mà. S’organitzaven assemblees de ciutat per explicar els projectes, rebre suggeriments i parlar directament amb l’alcalde. “Jo mateix vaig anar amb Antoni Farrés a visitar obres i barris els caps de setmana. I amb el seu cotxe particular! La ciutat va viure una enorme transformació”, recorda.
A més, destaca un “fenomen extraordinari” que es va produir durant aquell període. A finals del 1981, el PSUC es va trencar i va aparèixer una nova formació política que es deia Partit Comunista de Catalunya (PCC). “En altres localitats es van produir divisions amb resultats desastrosos, però a Sabadell es va mantenir la cohesió i unitat. Vam passar de 37.000 vots a 48.000 i de 13 a 15 regidors. Això explica el gran compromís que hi havia”, afirma López.
El fet de governar en majoria creu que no va trencar la bona harmonia amb els altres partits “perquè hi havia un tarannà diferent de l’actual”. I sobre la figura de Farrés subratlla: “El 79 va guanyar el PSUC i el 83 ja va ser una suma del PSUC i el cap de llista, i va agafar més força el paper de l’alcaldia. Farrés, però, sempre deia que ‘no era l’alcalde, feia d’alcalde’”.
Des de l’oposició
Els socialistes van patir un daltabaix en aquelles eleccions i van haver de passar a exercir d’oposició. L’històric Simón Saura admet que “no va ser un moment fàcil. Vam perdre molts vots. I això que la nostra militància havia augmentat molt i vam afrontar aquelles eleccions amb molta il·lusió i bones perspectives”. Van escollir Àngel Llobet, un conegut militant, com a cap de llista. Què va poder passar, doncs? “Que l’alcaldia ja tenia una potència molt forta gràcies a la personalitat d’Antoni Farrés. La gent no comunista el votava a ell. Es va demostrar que molts vots no eren ideològics, sinó personals”.
De totes maneres, Saura recorda que després de governar junts en el primer mandat, “en el segon compartíem molts objectius en comú i, tot i algunes friccions, la relació va ser bona”.
La portada del D.S. del 9 de maig del 1983
