[Guillermo Altarriba / Jaume Mas]
A pocs centímetres d’un altaveu, el cos es transforma en un huracà. Les ones sonores penetren a cada porus de la pell, i la sang comença a bombejar al ritme de la bateria, com si l’ànima i el cos s’uneixin i es separessin. Són sensacions que un festival com l’Embassa’t –ambiciós i íntim, potent i abastable– oferia ahir des del primer segon.
/ Victòria Rovira
Pinpilinpussies obria el foc d’aquesta onzena edició amb descàrregues d’energia f urioses des de l’escenari Yeearphone mentre que els primers espectadors anaven entrant. Entre els imponents altaveus carregats de foc i les darreres files, només uns metres.
Els organitzadors es miraven el degoteig amb calma: les darreres dades parlaven de més de 1.200 entrades venudes, i les de dissabte auguraven sold out. Hi hauria festa. El duo format per Raquel i Ane a la guitarra i a la bateria –i viceversa– interrompia aquestes consideracions amb cançons de crit primal.
Mirades de complicitat entre les dues guanyadores de la Fàbrica Embassa’t i la sensació que aquestes dues arribaran lluny. Després d’una balada –greu, fosca, com de tron desesperat– el concert s’acabava.
Poc més enllà, els sortidors ja deixaven anar generosos gots de cervesa, posant a prova el nou sistema de pagament de l’Embassa’t, el Cashless. Més enllà d’una mica de caos lògic al començament, el sistema va funcionar correctament a mesura que més i més gent entrava al festival.
/ Victòria Rovira
A l’escenari principal, Clara Peya i la seva banda acollien els nouvinguts amb la seva barreja d’emoció crua i feminisme combatiu. “L’Embassa’t és el festival més paritari on hem tocat, enhorabona!”, cridava a un públic enfervorit el baixista de la banda, Vic Moliner.
Peya va presentar el seu darrer treball, Estómac, una subversió de l’amor romàntic i una llança disparada al cor “de les malalties de transmissió social”, com deien. Donant suport al discurs, una música atmosfèrica, ensangonada i descarnadora que va mantenir el públic en un puny.
Ljubliana & The Seawolf, els següents a tocar, van seguir amb un concert enèrgic que no va fer baixar el ritme. Al tancament d’aquesta edició, El Petit de Cal Eril oferia el primer concert de presentació del seu nou àlbum, Energia Fosca, sense oblidar els temes clàssics, adaptats als canvis d’instruments que els integrants han volgut introduir en aquest disc.
Li seguirien la marxa emocional de Cala Vento, el pop inclassificable de Joe Crepúsculo i l’electrònica de Lasers i Kiasmos. Tot plegat, un primer dia rodó per a un Embassa’t de cossos que són altaveus, estómacs i huracans.
/ Victòria Rovira
