[Guillermo Altarriba / Jaume Mas]
La titellaire Cristina Robledillo investiga nous camins expressius a través del flamenc. Els inquiets membres de Teatro Occidente exploren l’ús de les noves tecnologies en relació amb la tradició de l’autoretrat. Ingrid Esperanza desafia la gravetat pujada a un nou giny de circ. Les ballarines de la companyia La Petita Malumaluga i de Brodas Junior assagen els seus nous espectacles.
Totes aquestes pràctiques artístiques –tan diverses– tenen quelcom en comú: s’han dut a terme a la vegada, a la mateixa hora, al mateix recinte. Aquest gresol d’art no és cap fantasia: el tenim a Sabadell, i ben a prop, a només uns metres d’El Corte Inglés. Parlem de la fàbrica de creació Ca l’Estruch, un dels nuclis culturals més sol·licitats pels creadors de la ciutat i –a la vegada– menys coneguts per molts veïns.
La titellaire i ballarina Cristina Robledillo / LLUÍS FRANCO
“L’Estruch està molt ben situat com a fàbrica de creació en l’àmbit de Catalunya, però tenim pendent comunicar millor allò que fem”, reconeix el seu director, Manel Rodríguez. Tot i donar-se a conèixer dins del sector cultural, molta gent que no hi està involucrada directament desconeix gran part de la tasca d’aquest espai. L’any vinent, l’equipament celebrarà el seu 25è aniversari, i en aquest temps s’ha consolidat entre els dinamitzadors culturals sabadellencs com un referent ineludible.
Tot i això, què és l’Estruch? Encara que pugui semblar una entitat independent, es tracta d’un equipament municipal, i compta amb una sèrie d’espais condicionats per treballar la creació contemporània des de tots els seus vessants. “Donem suport als artistes i els donem una empenta a l’hora de crear”, explica Manel Rodríguez.
L’Estruch va néixer a finals dels anys 90 amb la intenció d’oferir un espai de treball a les companyies de Sabadell, ja que en aquell moment no tenien cap espai. De mica en mica, l’espai es va anar obrint a gent de fora de la ciutat. Les companyies i grups de la ciutat poden fer-ne ús sense filtre, i només depèn de la disponibilitat d’espai. “No els cobrem res, però demanem que s’incloguin dins de la nostra programació”. Tot i això, cada vegada és més difícil compaginar l’àmbit local amb el de fora, segons Rodríguez. “Mai hem abandonat l’àmbit local, però morim una mica d’èxit perquè cada vegada la demanda és més alta”, assenyala el director.
Les residències
Un punt fort de Ca l’Estruch és el programa de residències que ofereix. N’hi ha de dos tipus: la d’investigació i la tècnica. La d’investigació compren les fases primerenques del treball artístic, mentre que la segona ja es fa dins del teatre o la sala. En aquesta segona fase, un dels valors afegits que ofereix l’Estruch són els tècnics que l’equipament posa a la disposició dels seus residents.
Per fer ús d’aquestes residències s’han de complir uns criteris de qualitat, professionalitat i currículum. Però no hi ha un mateix estil per a tothom. “No som dogmàtics, busquem acords individualitzats amb cada artista”, assegura Rodríguez. És per això que l’Estruch acull residents a curt, mitjà o llarg termini, i tots ells en condicions adaptades a la seva realitat. Entre l’equip que escull els projectes residents hi trobem una xarxa amb membres d’altres fàbriques de creació o equipaments culturals fent que molts d’aquests projectes després tinguin més possibilitats d’entrar al circuit. “Era una oportunitat per fer xarxa”, diu Rodríguez, que afegeix que “no és una xarxa oficial, però funciona!”.
Pel que fa a l’estructura, l’Estruch manté una mentalitat global i busca que els diferents vessants contemporanis que treballen dins l’equipament es relacionin entre si. Tot i tenir les àrees dividides, la comunicació és una part essencial.
L’artista de circ Ingrid Esperança, amb un nou giny de circ / LLUÍS FRANCO
Finançament
La fàbrica de creació és un equipament que forma part de l’Ajuntament. El regidor de Cultura, Carles de la Rosa, afirma que l’Estruch “és un referent fora de Sabadell i provoca molta enveja sana a Catalunya”. Tot i això, amb la nova regidoria acabada d’estrenar encara no tenen plans concrets. En tot cas, un dels objectius és millorar la dotació que rep l’equipament amb la finalitat de millorar les sales i l’equipament. De la Rosa explica que és necessari “transversalitzar-lo a tota la ciutat”, una tasca que “no és tan fàcil” malgrat la feina de promoció i pedagogia que fa l’Estruch.
Segons Rodríguez, al llarg del temps l’Estruch ha creat nou públic, a més del fidel. “Al principi venien vint persones als espectacles de dansa contemporània, ara en venen més de 100”, afirma el director. La feina, però, és constant i lenta. Per això, també han iniciat un programa educatiu amb l’objectiu “d’apropar la cultura als adolescents”. Segons Rodríguez, volen contrarestar la idea de la cultura de molts joves. Per això, des de fa temps col·laboren amb instituts per ensenyar el que es fa des de la fàbrica de creació per tal d’educar i crear nou públic crític.
Pocs mesos abans del seu 25è aniversari, però, sembla que l’Estruch encara té marge de millora i previsió de seguir creixent.
