JOSEP GISBERT

El llast d’aquests partits

[Per Josep Gisbert, periodista]

És cert que són els poders de l’Estat espanyol els que exerceixen la repressió contra l’independentisme, però ho és també que si aquesta repressió és cada cop més virulenta, és perquè els dirigents polítics catalans no han fet ni fan el que tocava i l’han deixat als peus dels cavalls. Catalunya va tenir Espanya contra les cordes entre l’1 i el 3 d’octubre d’ara ha fet dos anys, però els que teòricament eren els líders independentistes, en lloc de tirar endavant amb la declaració d’independència primer del 10 i després del 27 del mateix mes, van fer-se enrere i van preferir uns marxar a l’exili i altres lliurar-se a les autoritats espanyoles a canvi de ves a saber quines promeses que, a la vista dels fets, no sembla pas que s’hagin complert. Aquestes desercions van deixar la gent literalment penjada i el conjunt del moviment independentista debilitat, situació que l’Estat espanyol no ha dubtat ni dubtarà a aprofitar per acarnissar-s’hi.

És precisament en aquest context que cal emmarcar les recents detencions de nou membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) –quatre a Sabadell, quatre més a la resta del Vallès i una a Osona– amb l’acusació de terrorisme. Una acusació, ben calculada i premeditada en vigília de les sentències del judici per l’1-O per intentar justificar-les, que té per objecte criminalitzar l’independentisme amb un relat de violència que els poders de l’Estat espanyol fa anys que miren d’implantar, però que no ho han aconseguit mai bàsicament perquè era i continua sent fals. Aquesta vegada, però, el muntatge va més enllà i, d’acord amb les filtracions que es van coneixent malgrat que es tracti d’un cas que està sota secret de sumari, pretén establir una connexió directa entre la suposada violència dels CDR i els dos últims presidents de la Generalitat, Carles Puigdemont i Joaquim Torra, per mitjà de diverses reunions que s’haurien produït entre ells. La intenció és que es visualitzi que tots plegats formen, com sosté la Fiscalia de l’Audiència Nacional, una organització terrorista i es pugui procedir així en contra seva precisament per aquest motiu. L’escenificació implicaria, a més, cursar una nova euroordre d’extradició de Carles Puigdemont, però ara per terrorisme, de manera que aquest cop Bèlgica no tingués raons per oposar-s’hi.

En aquest moment d’assetjament al moviment independentista, i amb la perspectiva que la voluntat de l’Estat espanyol és no parar fins a asfixiar-lo –i amb ell tot el que és i representa Catalunya–, sobta la passivitat dels partits que s’havien batejat com a independentistes i que després del fiasco de l’1-O han tornat a abraçar còmodament el processisme. Més enllà de la retòrica habitual, a JxCat, ERC i fins i tot a la CUP es troba a faltar una estratègia que serveixi realment per plantar cara a la repressió i que ara només hauria de consistir, si de veritat apostessin i treballessin per la independència, a no presentar-se a les eleccions espanyoles o, com a màxim, fer-ho en una única candidatura conjunta de bloqueig. Totes tres formacions, però, tenen previst concórrer com si res als comicis del 10 de novembre i algunes, tornar a participar després, si poden, en el mercadeig del suport a un líder del PSOE, Pedro Sánchez, que, sense cap diferència amb els dirigents de PP i Cs, cada dia està aixecant més el llistó de l’amenaça d’una nova aplicació de l’article 155 de la Constitució.

És més, en les circumstàncies actuals, el paper dels partits catalans comença a ser, de fet, un llast per al mateix Procés independentista. Com ho ha estat, durant tot aquest temps, que la política a Catalunya s’hagi dirigit des de la presó i l’exili i que la reivindicació d’independència s’hagi anat substituint per la demanda de llibertat dels presos polítics, i ho és que amb motiu de les sentències de l’1-O es pretengui rebaixar encara més i suplir-la per la d’amnistia dels condemnats. Per tot plegat no és estrany que la sintonia amb els seus votants sigui cada cop menor i que cada vegada hi hagi més gent disposada a autoorganitzar-se al marge dels partits –és així com van néixer els CDR–, o com a mínim d’aquests partits que senten que els han traït.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top