Publicitat
Diners

Vint anys d’un procés de transformació radical

Transformació espectacular. El proper dilluns 23 de desembre farà 20 anys que Josep Oliu es va convertir en el primer president executiu del Banc Sabadell, donant inici a un intens procés de transformació d’un banc que ha passat de ser una entitat local, al quart grup bancari d’Espanya, un grup consolidat i amb forta presència internacional. Des de llavors, aquell banc sòlid i ben gestionat, però d’abast purament regional, que el 1986 administrava uns actius totals de gairebé 3.000 milions d’euros i no cotitzava en borsa ara gestiona actius que superen els 220.000 milions d’euros i cotitza a l’Ibex-35.

Sabadellenc de soca-rel i doctorat en Economia a la cèlebre Universitat de Minnesota, Josep Oliu és part de la generació d’economistes i gestors cridats a posar ordre en la fràgil economia d’un país que tot just començava a aixecar el cap al final de la transició.

La seva relació amb el Banc venia de lluny –el seu pare, Joan Oliu, va ser-ne director general des del 1977 fins al 1990, quan el va succeir el mateix Josep–, però no hi va treballar fins que el Consell d’Administració, presidit per Joan Corominas, li va oferir desenvolupar el projecte de futur de l’entitat, l’any 1986, com a secretari general tècnic.

El 1990 es va incorporar al Consell i l’1 de gener del 1991 va ser nomenat director general. En aquell moment les línies estratègiques ja estaven traçades i el projecte de creixement i transformació va començar a prendre cos. La carrera d’adquisicions va començar el 1996 amb el NatWest Espanya i el Banc d’Astúries, els primers d’un llistat d’una quinzena d’entitats que tanca -de moment- la compra del TSB, el 2015.

Viu i independent

El primer que cal destacar de la gestió d’Oliu és una obvietat: el banc segueix viu i independent. Com afirma Anton Maria Brunet, president de la Cambra de Comerç de Sabadell en el període 2006-2019, “els canvis al sector financer han estat molt profunds, i el fet que Sabadell encara mantingui una entitat d’aquestes dimensions és extraordinari”.

Carles Sudrià, catedràtic d’Història i institucions econòmiques, hi està d’acord: després de les crisis dels últims 30 anys i especialment la crisi financera del 2007, la probabilitat que el banc seguís viu i independent “era molt baixa”, afirma. “Un dels efectes de la crisi financera en el sector va ser un enduriment molt substancial de les exigències de recursos als bancs per part de les autoritats europees”, explica Sudrià, “i potser l’única estratègia possible per als bancs mitjans per mantenir la independència és guanyar dimensió”. Així, malgrat la tendència imparable de consolidació del sector i l’augment de l’exigència en els requisits de solvència per part d’Europa, la transcendental sortida a borsa, l’abril del 2001, i l’aposta per la dimensió han estat una defensa efectiva, fins al moment, per mantenir la independència.

La transformació té molt a veure amb la capacitat d’integració de les entitats adquirides. Executius i treballadors del banc consultats ho destaquen com el tret essencial del creixement: un model d’integració que ha permès multiplicar per 15 el seu volum en 20 anys.

Publicitat

Josep Oliu, president del Banc Sabadell / CEDIDA

Cultura de proximitat

Segons Miquel Molins, director de la Fundació Banc Sabadell, els valors de proximitat que formen part de l’essència del banc local original són també els que han permès desenvolupar aquest model de gestió de les adquisicions: “El banc mai ha imposat res, sempre ha estat benvingut en les adquisicions, mai ningú ha sentit el banc com a colonialista”, afirma.

Una transformació tan profunda necessàriament ha tingut conseqüències en la composició accionarial. És evident que la presència de capital sabadellenc s’ha diluït molt considerablement, ja que on el 1986 hi havia 26.000 accionistes, ara n’hi ha més de 230.000 d’arreu del món.

Per afrontar el creixement i protegir-se de possibles adquisicions, el banc ha hagut d’enfortir el capital fora, considerant a més que aquest període coincideix amb una etapa no especialment brillant econòmicament a Sabadell. Al consell d’administració, format quasi exclusivament per sabadellencs fa 20 anys, ara n’hi queden dos, Josep Lluís Negro i el mateix Oliu; mentre que Carles Ventura, director general d’Espanya, és el sabadellenc més ben situat al màxim nivell directiu.

Queda Sabadell, al Banc?

Després del canvi de seu, hi ha una pregunta a l’aire: què queda de Sabadell al banc, a més de la marca? Miquel Molins ho té clar: “El banc té una consciència molt sabadellenca, i del banc local original es manté tota l’essència; han canviat la dimensió i els mitjans, però la cultura és la mateixa”. Es tracta, segueix Molins, “dels valors d’Oliu pare i Monràs, de sentir-se propietari, que són els que mouen la cultura de servei, de compromís i de proximitat del banc”. Brunet, per la seva banda, confirma la proximitat amb Sabadell: “Josep Oliu ha mostrat la seva voluntat de mantenir una relació privilegiada amb la ciutat i amb la Cambra de Comerç, on ha vingut cada any a explicar els comptes del Banc”.

Josep Oliu, president del Banc Sabadell / CEDIDA

El caràcter de Josep Oliu ha estat determinant en aquesta transformació. Ho va escriure ell mateix, l’any 2010, al llibre El que mou la meva vida (Plataforma), “No em sento satisfet encara, i és aquesta insatisfacció la que em mou cap a la lluita per allò que forma part del meu projecte professional i vital. No sé si arribarà algun dia que podré contestar en positiu. Sens dubte, m’agradaria”.

Aquest inconformisme, segons Molins, és el que empeny “l’organització a un alt nivell d’autoexigència i de rigor, ningú pot estar content amb el que fa perquè cal aspirar a l’excel·lència, a tots els nivells”. Sens dubte, l’energia d’aquests 20 anys seguirà empenyent el Banc Sabadell. Com escriu Oliu, “la permanent insatisfacció és la força de la creativitat. Queden tantes coses per fer…”.

Un viatge apassionant

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top