[Per Manel Cunill, ambientòleg]
Immersos en aquesta pandèmia amb diferents conseqüències socials i humanes, no és fàcil normalitzar una vida d’estat d’excepció com la que ens toca viure. Per sort, cada dia que passa és un dia més a prop de recuperar la normalitat. Però quina normalitat?
Al llarg de la història col·lectiva i personal s’han viscut situacions similars a l’actual i les diferents comunitats hem maldat per adaptar-nos-hi i superar l’atzucac viscut. El cas de la coneguda grip és una mostra de com vivim amb certa normalitat el seu impacte. Per exemple, a la darrera campanya del 2018-2019, la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica de l’Estat espanyol va atribuir a la grip 6.300 defuncions. Acceptar aquesta normalitat forma part de la nostra capacitat de sobreviure a les adversitats. I més quan poden comportar la mort. Un fet biològic d’una elevada transcendència emocional per la qual, malauradament, mai estem preparats.
Val a dir que la Covid-19 configura un escenari diferent del viscut fins ara. És una pandèmia nova, molt poc coneguda socialment i radiada mediàticament minut a minut. Això ha comportat que les societats, anomenades avançades, no poden evidenciar el control i normalització de les seves conseqüències, que tant ens atemoreixen. Probablement, la retòrica i escenografia militarista del govern espanyol i la presència simbòlica dels militars al carrer no té cap altre motiu que demostrar un control fictici de la malaltia.
Aquests dies també ens preguntem com canviaran els nostres hàbits després de la pandèmia. No només personalment, sinó també col·lectivament. Sembla evident que les nostres ciutats no estan preparades per viure episodis de confinament. Sigui motivat per un virus o una onada de calor. Aquests dies s’ha vist com les zones més densament poblades o les concentracions de persones vulnerables en certs recintes han estat més exposades al contagi. L’especialització dels usos del territori, la densificació i la metropolitanització són factors que no han ajudat a mitigar la seva propagació. Fa temps que s’evidencia que la ciutat difusa (menys densa) té més capacitat de resiliència que les compactes (més denses), per exemple a la capacitat d’adaptar-se al canvi climàtic o una onada de calor com la succeïda el 2015.
Un repte que té Sabadell és precisament esdevenir una ciutat més saludable. Tal vegada ens pot il·lustrar la proposta de l’Eixample de Cerdà que va ser també una resposta higienista a la ciutat emmurallada. De ben segur que haurem de repensar on i com vivim els humans. Potser seré una mica telegràfic, però avanço alguns titulars: incrementar la natura dins de la trama urbana, evitar envoltar la ciutat de rondes i autovies, enderrocar les barreres urbanes, conservació dels espais naturals del Rodal, agricultura periurbana i agroecològica, xarxa de comunicació a peu i amb bici amb les viles veïnes, esponjar la ciutat, diversificar i actualitzar els usos urbans de la ciutat, incrementar l’autogeneració i consum d’energia d’origen renovable, economia circular, pous de recàrrega dels aqüífers, reduir les emissions contaminants, descarbonitzar la mobilitat i l’economia. I més coses!
Es tracta de fer habitable l’espai que compartim. Rehabitar la ciutat en benefici del benestar i de la qualitat de vida de les persones. Avui és un virus, demà una onada de calor i demà passat pot ser una sequera. A la ciutat li toca reconciliar-se amb la natura per esdevenir més saludable i equitativa.
