Història

Arlequinats amb pedigrí: l'ascens de l’any 1965

Moment del gol de Cabello al minut 75 / CEDIDA (BIARNÉS / EL MUNDO DEPORTIVO)

Els follets juganers de la redacció van fer que els meus articles del dissabte passat i de l’anterior anessin signats amb el nom de Joan Barberà. No em va molestar gens ni mica. Em sap més greu quan confonen el meu nom amb el del periodista que col·labora sovint a TV3.

No és gens estrany que en el meu entorn social i familiar hi hagi qui em digui Joan, i és perquè recorden més al meu germà, que ja fa més de 26 anys que no és entre nosaltres. De nanos, jo era un autèntic tabalot, mentre ell era la simpatia i la bondat personificades. És obvi i normal que deixés tan bon record. Vol dir que per mi és un elogi sentir o veure el nom de Joan Barberà. Perquè em porta el seu record.

Justament, diumenge passat, 26 de juliol, cap allà dos quarts de deu de la nit, quan Néstor va deixar aquella preciosa vaselina que representava la victòria momentània del Centre d’Esports Sabadell, amb l’ascens a Segona A a tocar, em va assaltar poderosament un record de 55 anys enrere.

Si Néstor va marcar al minut 73, Cabello ho va fer el 75. Era el 13 de juny de 1965 i es jugava a la Creu Alta (la vella) el partit de tornada de la promoció a Primera Divisió contra el Real Murcia. El partit d’anada havia acabat amb empat a dos. Aleshores, no hi havia ni targetes, ni canvis, ni temps afegit. Només es podia canviar el porter en cas de lesió greu. Els jugadors de camp, lesionats, s’havien de retirar i deixar els seus en inferioritat numèrica. Per altra banda, molts equips havien acabat algun partit amb el porter ben coix, quan l’àrbitre considerava que no era prou greu.

Pel que feia al temps, a la que el cronòmetre arribava al minut 90 de partit, el senyor àrbitre xiulava la fi. Ni un segon més, ni un de menys. Excepte un partit Real Madrid-Barça de l’any 1966 que el senyor Ortiz de Mendíbil va xiular al minut 100. Sabeu per què, oi? Exactament, quan va marcar el Madrid. De fet, ho va fer al minut 96. Després l’àrbitre el va allargar 4 minuts més perquè no fos dit.

Aquell diumenge de juny de 1965, si Cabello havia marcat en el minut 75, ens quedava un quart d’hora de patir. I vam patir de debò, el Murcia no volia marxar de buit i ho posava difícil. El final va ser apoteòsic. El Centre d’Esports a Primera.

Publicitat

Vam saltar al camp, amb la pancarta, corrent com posseïts per una eufòria alegre i desfermada. Un poderós i actiu formigueig ens recorria tot el cos. En acabar de córrer amunt i avall, en acabar aquella bogeria, em vaig adonar que havia perdut el rellotge de polsera. Nou de trinca.

Va ser una jornada arlequinada de cap a peus. Al matí, amb un retall de llençol, que no sé d’on va sortir, vàrem fer una pancarta. Volíem que fos simpàtica, no sé si ho vam aconseguir. Plens d’il·lusió i amb una mica de pintura, vam dibuixar, tot lo bé que vam saber, una ceba ben ufanosa, ben parida. I sota seu un pebrot escarransit. Un pebrot ben esquifit. Amb uns vistosos rètols que deien: VISCA LA CEBA, FORA EL PEBROT. El Real Murcia era l’equip pimentonero. De pebrot. Per nosaltres, amb tots els respectes del món, era l’equip dels pebrots.

Érem tota una colla de joves del barri. Hi havia l’Albert Vallès, fill d’un dels massatgistes del Centre d’Esports Sabadell i, anys més tard, pare de la Mercè Vallès, waterpolista i millor esportista de Sabadell l’any 2001. També hi havia el Ricard Castaño, germà del Genís, que aquella tarda jugava i que, justament, va fer la passada de gol a Cabello.

Hi havia algú més i, evidentment, el meu germà i jo. El Joan tenia 18 anys; jo, 15. Ell, el Joan, va transpirar sempre passió arlequinada. Filosofia, si es pot anomenar així, que va traspassar al seu fill Joan Barberà Petit, el meu nebot, periodista de la Xarxa. I ell, als seus fills, Joan i Quim. La passió arlequinada d’avi a néts. Si el Joan ho pogués veure estaria immensament orgullós.

Si era passió el que sentia el Joan pel Sabadell, ho mostra el fet que amb el seu amic Antoni Padilla, pare de Toni Padilla, un altre arlequinat amb pedigrí, es volien presentar per dirigir el Centre d’Esports Sabadell. L’Antoni com a president i, el Joan, com a vicepresident. Aquella iniciativa, però, no va anar endavant.

L’equip del Sabadell que va pujar a primera l’any 1965 estava format per: Martínez; García Verdugo, Sertucha, Diego; Martí, Arqué; Cabello, Palau, Sabino, Navarro i Castaño. Entrenat per Bernardino Pérez, Pasieguito, va donar moltes alegries; entre elles, la de jugar a Europa una eliminatòria de la Copa de Fires, però la primera de totes va ser pujar.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top