El Museu d’Art inaugura una videoprojecció sobre el passat tèxtil de la Casa Turull, Tot és fum. Una casa, una ciutat i dos segles, que serveix per celebrar el 200è aniversari de l’edifici fundat pel prohom i empresari Pere Turull Sallent.
Obra del periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas i del dibuixant Lluís Campmajó, a diferència d’altres exposicions, s’hi quedarà permanentment. I és que la Casa Turull és l’única casa-fàbrica que es conserva a Sabadell i manté l’arquitectura original, combinant en el mateix edifici l’espai de vida i el de treball. Ubicada a la plaça de Ricard Simó, les seves habitacions acullen actualment la seu del Museu d’Art de Sabadell.
El vídeo presentat ahir es remunta a l’any 1869 i simula una conversa entre Turull i el seu fill, Enric Turull Comadran, qui aparenta tenir 14 anys. Un guió de Plàcid Garcia-Planas, cap d’Internacional de la redacció de La Vanguardia, en què es recorda la visita de la reina Isabell II. Diu la llegenda que la monarca havia de visitar Sabadell i es quedaria a dormir a Casa Turull, motiu pel qual Pere Turull va reformar la casa per fer-la sembla encara més noble. Igualment, per Casa Turull van passar el general Prim, O’Donnell i Cánovas del Castillo, entre altres.
Estampes de la videoprojecció / LLUÍS FRANCO
També s’explica com, en els cercles nobles de Madrid, anomenaven Turull com el rico catalán (molt expressiu de la riquesa que va arribar a aplegar aquest empresari, amb el negoci de la llana i les teixidores).
Tal era la fortuna i ambició dels Turull que a Sabadell encara resisteix la dita “sembles de Cal Turull”, en referència –per exemple– als nens que demanen grans regals. A Matadepera existeix l’equivalent (“sembles de Cal Barata), com també a Sant Cugat (“sembles de Cal Rocamora”).
Un patrimoni que decauria, com el de la majoria de les grans famílies que un dia van ser nobles. El vídeo tampoc evita referències conflictives, com les infames condicions laborals de l’època. “Ens paguen una misèria”, “les dones cobrem menys” i “els nens també treballem” són alguns dels testimonis que el visitant escolta en la videoprojecció. També les referències al sistema de poder classista: Enric Turull seria diputat a les Corts Generals a Madrid, així com tresorer de la Caixa Sabadell.
Plàcid Garcia-Planas / LLUÍS FRANCO
Eren dies en què les xemeneies de la ciutat no paraven d’escopir fum. Dies en què Sabadell esdevenia la segons ciutat més poblada de Catalunya (ara, la cinquena). I en què la idiosincràsia d’una ciutat es teixia i es forjava a parts iguals. “L’edifici Turull és una casa-fàbrica, igual que Sabadell és una ciutat-fàbrica”, explicava ahir Garcia-Planas. “La ciutat ha perdut relat a cabassos; ha perdut sensualitat a cabassos”.
La imatge gràfica és obra de Lluís Campmajó, qui l’encerta amb un estil d’aire retrofuturista. Els seus dibuixos i animacions es llancen des de sis projectors diferents a sobre de tres parets.
