JOSEP GISBERT

De l’intermitent, la bicicleta i altres espècies

[Per Josep Gisbert, periodista]

Hi havia una vegada…

Un temps que els vehicles de motor, tots –motos, cotxes, taxis, furgonetes, ambulàncies, camionetes, camions, autobusos, autocars, tractors…–, tenien l’obligació de portar, davant, darrere i als dos costats, una cosa que se’n deia intermitent. Era un llum, generalment de color carbassa, que s’encenia i s’apagava amb ritme constant i que servia per avisar la resta de conductors, i també els vianants, dels moviments que es disposaven a fer per tal que no els agafessin desprevinguts.

L’intermitent s’havia de posar per girar, per avançar, per canviar de carril, per fer un canvi de sentit, per aturar-se, per aparcar, per informar d’una avaria, per fer, en fi, qualsevol maniobra que alterés la marxa normal del vehicle. Però malgrat això, malgrat l’obligatorietat i la importància de fer-lo servir, l’intermitent va caure en desús. Cada vegada eren més els conductors, de tota mena de vehicles, que se saltaven la norma a la torera, que no el posaven quan tocava o, senzillament, que no el posaven mai, de manera que els altres conductors i els vianants no sabien a què atenir-se i havien d’estar més alerta que mai per no veure’s involucrats en cap contratemps. I tot plegat amb la permissivitat de les autoritats, que no veien la necessitat de sancionar aquests tipus d’infraccions.

De la mateixa època és el ciclista –mal dit biciclista–, la persona que anava en un vehicle de dues rodes, grosses i primes i amb molts radis, que s’accionava mitjançant pedals anomenat bicicleta. A la carretera, la falta de respecte per les bicicletes massa sovint provocava que molts ciclistes morissin atropellats per conductors imprudents i irresponsables que no mantenien ni la distància ni la velocitat que estaven estipulades en aquests casos ni respectaven cap de les més elementals normes de seguretat.

A la ciutat, en canvi, la presència de la bicicleta era un campi qui pugui. Els ciclistes, tret d’excepcions que es podien comptar amb els dits d’una mà, circulaven com els donava la gana: no respectaven els semàfors i se’ls saltaven sempre en vermell, creuaven els cantons sense mirar si passaven cotxes o travessaven vianants, anaven contra direcció i sense llums, pujaven a sobre les voreres, no avisaven mai quan havien de girar o aturar-se… I això que a tota la ciutat s’havien habilitat un munt de les anomenades vies ciclables, que eren carrers amb marques de color vermell pintades a terra i amb la velocitat limitada a 30 quilòmetres, per tal que les bicicletes tinguessin preferència sobre la resta de vehicles, i se suposa que no perquè fessin impunement tot el que no havien de fer.

Però la realitat és que ho feien, sense que tampoc les autoritats consideressin la conveniència de multar aquestes actituds incíviques a fi i efecte de posar-hi remei i d’evitar situacions que realment podien ser molt perilloses (Muriel Casals, sense anar més lluny, va morir a conseqüència de les ferides provocades després de ser atropellada per una bicicleta). 

I dels mateixos temps eren també els patinets elèctrics, que es pot dir que reunien totes les males pràctiques dels vehicles de motor i les bicicletes a la vegada. És a dir, se saltaven els semàfors, anaven per sobre les voreres i contra direcció i podien sortir esperits de qualsevol cantonada sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, i a sobre ho feien a tota pastilla. La conseqüència de tot plegat era que els vianants cada cop ho tenien més complicat a l’hora de sortir al carrer i havien de vigilar i fer uns ulls com unes taronges per evitar prendre mal. Passejar s’havia convertit en una activitat de risc. I sota la taula hi ha un gos i un gat i aquest conte s’ha acabat.

Comentaris
To Top