Jaume Barberà (Sabadell, 1950), sabadellenc però adoptat a Sant Quirze del Vallès, presenta Més Descobrint Sabadell. Un conjunt d’històries breus que farà les delícies dels nostàlgics del món d’ahir.
Ha afegit ‘Més’ al títol inicial. Què hi trobarem de nou?
El primer volum, Descobrint Sabadell, se centrava més en edificis, patrimoni i arquitectura. En aquest segon, tot i que també n’hi ha, em concentro més en fets, accions, successos… Tot un conjunt d’històries que, sobretot, és una pena que es perdin.
És un llibre d’història?
A veure: gent com Josep Salvany i Miquel Carreras tenen bons escrits, però jo intento fer un estil més pròxim, casolà. Que sigui rigorós, però més amè.
Et sents hereu de Marian Burguès?
I d’Albà Rosell, que era un cronista de la ciutat, company de Mateu Morral, en un temps en què no hi havia socialisme ni comunisme a la ciutat: hi havia dretes i anarquisme.
Sabadell té memòria?
No gaire. Jo intento ser rigorós, però escrivint des de l’amabilitat. Per tal que les coses quedin, han de ser escrites des de l’amabilitat.
No sempre és així?
Sobre algunes persones només llegiràs una idea. De Fèlix Sardà i Salvany (que fins i tot l’exconseller Santi Vila ha fet la tesi doctoral centrada en la seva figura) només llegiràs que era un carrincló, un extremista. Però hi ha molt més en la seva figura! És cert que va salvar l’Acadèmia Catòlica, perquè va percebre que estava en perill.
I de l’altre bàndol?
Tenim el cas de Mateu Morral, qui estava convençut que acabant amb els Borbons, s’acabava el problema d’Espanya. Però li va sortir malament, I tothom diu: és un assassí. Ja, però és que també era moltes més coses!
Som injustos amb el passat?
Hem estat reduccionistes amb algunes figures. Ara fa 100 anys vivíem en ple pistolerisme. I és clar, tot estava molt polaritzat en un extrem o l’altre. Un altre exemple: Pere Turull, l’home més ric de Sabadell. Tothom diu que és un cacic, que és cert. Però no només això! Va crear La Rambla, el Teatre Principal, va reformar l’Escola Industrial… Alguns historiadors han fet entrar la història amb calçador.
LLUÍS FRANCO
I a peu de carrer?
Diria que tampoc no gaire. I no es llegeix gaire. Així com s’ha perdut molt arquitectònicament, també es pot perdre la memòria.
Quines són les joies de la corona que hem perdut?
Doncs el barri antic d’El Pedregar, el quiosc modernista, el cinema del Saló Imperial i els campus (amb la pista coberta i la descoberta). A Sabadell no hem sabut mantenir-ho bé.
Per quin motiu? En part, per falta de calés.
Com ara amb la reforma del Castell de Can Feu, que no hi ha diners, i que caldrà veure si hi entra alguna iniciativa privada.
El comerç tradicional també està desapareixent…
Estem sent devorats per la globalització. Abans hi havia botigues de roba cèlebres, com Cal Sauquet i Cal Massons. Ara són les multinacionals de sempre. I passa el mateix amb tots els sectors de botiguers.
