[Per Carles Fité, periodista]
El Sabadell ha sumat 14 punts de 51 jugats. No en són gaires i per això està ara mateix en descens. Però a només un punt de la salvació i a manca de jugar encara 25 partits, és a dir, 75 punts. Queda moltíssim. Perquè si una cosa sabem de la Segona Divisió és que és molt llarga i passen moltes coses. Això no treu que esperem una mica més de l’equip. Perquè sabíem, i vam avisar, que seria difícil i que patiríem fins al final. Però en alguns partits hi ha hagut errors individuals que ens han matat. Punts que han volat als últims instants que ens han fet molt de mal.
Tot això ho hem vist tots. Però no podem tirar la tovallola. Rendir-nos o deixar de creure-hi. Potser pensareu, si em llegiu sovint a les pàgines d’aquest diari, que soc massa optimista. Però no. El que no soc és pessimista, i en tot cas intento ser realista. Tenim el que tenim. I segurament esperàvem alguna cosa més d’alguns jugadors. Alguns que s’esperava que fessin un pas endavant que encara no han fet. I altres que fins i tot podríem dir que han fet un pas enrere.
I l’entrenador? Evidentment és el centre d’atenció en una situació com aquesta. La majoria d’equips de la part baixa, per no dir tots, han fet fora el seu entrenador. I ha servit d’alguna cosa? No gaire. L’Albacete i el Saragossa segueixen pitjor que nosaltres, i a sobre alguns ja van pel tercer entrenador. No, el problema no és aquest. Confiança absoluta amb una gent que coneix com ningú el club, la plantilla, l’entorn i sap el que és suar aquesta samarreta i defensar l’honor del Sabadell, a la Nova Creu Alta i on faci falta. Aquesta temporada només els hem exigit que ens salvin, i de moment ens mantenen vius i confiats a complir l’objectiu.
Com a club, han de fer un esforç ara al mercat d’hivern. L’equip s’ha de reforçar, sobretot a la part ofensiva. Falta gol i s’ha d’estar al mateix nivell que els teus rivals, que també buscaran fer un esforç en aquesta finestra que s’obrirà el mes de gener per tal d’evitar el descens. Això va camí de no resoldre’s fins al final. Costarà i patirem. Però jo, de moment, mantinc intacta la meva fe en la salvació.
I l’afició? Vivim la temporada més estranya dels més de 100 anys d’història arlequinada. Estem al costat de l’equip, el sentim a prop però el vivim lluny. Tot a través de la televisió i de la ràdio, sense els companys de seient de la Nova Creu Alta, sense les xerrades de la mitja part, de fet, sense gairebé poder quedar amb amics per veure els partits a través de la pantalla. Una sensació rara. Hem tornat a Segona però ho gaudim a mitges. Ens mereixem un any més, com a mínim, per poder viure-ho de veritat. Al camp, a la grada, als desplaçaments…
Ser soci del Sabadell aquesta temporada és una declaració d’amor. De sentir els colors i demostrar una estima infinita. Sabent que no podrem anar al nostre seient segurament en tot l’any. Però ja hi ha més de 3.000 persones que hem fet aquest esforç. Incondicionals. Altres no ho entenen. Ni falta que fa. Per molt que ho expliquem, no saben el que és estar pendent cada setmana del que faci l’equip arlequinat, el nostre equip. Per això, per aquesta passió, no podem tirar la tovallola i voler cremar-ho tot quan encara no s’ha acabat la primera volta i estem absolutament vius per a la salvació. Hem de remar i sumar. Crear incertesa i malestar no ajuda. Al contrari. Temps tindrem, si surt malament, de buscar culpables i depurar responsabilitats. Però de moment, confiança màxima amb els que ens han dut fins aquí, del primer a l’últim. Perquè ells són els primers que volen el millor per al Sabadell.
