[Georgina Monge]
Després de dos anys de relació, un dels quals en convivència, un embaràs no planificat irromp com un huracà en la vida d’una parella. La Marta ho té clar: està determinada a no tirar-lo endavant. El Dani dubta. I són aquestes vacil·lacions les que acaben obrint escletxes i fissures en una relació que semblava sòlida i harmònica.
A partir d’aquí s’inicia una etapa d’incertesa i de nostàlgia d’un passat que inevitablement ha quedat enrere. I amb ell, també es va allunyant la sensació de llibertat plena i despreocupació total.
A Dolça introducció al caos (un títol molt oportú, prestat d’una cançó del grup Extremoduro), Marta Orriols ens transporta a l’abisme que s’obre quan un embaràs sacseja totes les estructures suposadament felices i estables que es tenen construïdes. En aquest cas, els protagonistes de la novel·la lidien amb les contradiccions que comporta tenir fills/es. És un acte d’egoisme que només ens serveix per sentir-nos complets? O és un acte de renúncia i d’entrega total a una altra persona? La por està a perdre’ns com a individus o a no voler començar cap projecte que sigui per sempre?
Fins ara, la Marta i el Dani s’han aferrat a la joventut com si aquesta pogués ser eterna. I no deixa de ser normal, perquè tal com diu l’autora, “res pot competir amb els anys suculents en què un s’enamora bojament de la vida i aquest amor li és correspost”.
Des d’aquí, Orriols ens parla de l’addicció a la llibertat que presenta tota una generació, la que actualment està al voltant de la trentena, que es resisteix a deixar enrere la joventut i assumir el tràngol (i les responsabilitats) de passar a la vida adulta: “Encara els queda per endavant una immensitat de temps, però en ell [el Dani], la sensació d’hedonisme despreocupat ha començat a minvar des que n’ha fet trenta-tres; se sap instal·lat en una llibertat volàtil, en part imposada per un sistema que facilita una mena de resistència a la maduresa”.
A través de la tensió entre l’individualisme i la necessitat de pertànyer, Orriols també reflexiona sobre l’amistat i com les relacions canvien, muten i evolucionen amb el pas del temps, a mesura que les persones que la conformen també ho fan. I com això, a vegades, pot alterar els vincles i pot portar a decepcions, soledat i sentiment de traïció per part dels amics.
Inevitablement, totes les reflexions acaben conduint a l’angoixa pel pas del temps. A sentir que totes les anècdotes i vivències que configuraven la pròpia normalitat passaran a ser allò que ja no és i on sempre voldràs tornar: “Deu anys amunt, deu anys avall, sempre la sensació d’estafa vital, la por de viure només, a partir d’ara, versions empobrides del que ja s’ha viscut abans”.
Orriols torna a atrapar amb aquesta novel·la. És destacable el respecte i la cura des del qual s’aborden temes complexes com són les relacions humanes o l’avortament.
Alhora, l’autora consolida un estil que per si sol ja val la pena (fins i tot per sobre de la història que ens vulgui explicar) i que a moltes persones ens resulta del tot addictiu.
