[Per Pep Marès, mediador i gestor cultural]
Fa deu anys que treballava a Figueres i llavors hi havia una idea que no va acabar de convèncer ningú, es parlava de Figueres ciutat de Museus. La campanya, crec i parlo de memòria, pretenia que els museus fossin un gran atractiu o revulsiu turístic. El cas és que per mi els museus poden ser un revulsiu turístic en comptades ocasions, com és el cas de Bilbao amb el Guggenheim Bilbao. Per mi els museus sobretot han de ser un revulsiu i un activador social.
En el cas de Sabadell, com he afirmat alguna vegada (Article El millor museu per a Sabadell del 20 d’abril del 2020), els museus han de ser una eina de construcció social i d’articulació de relats comuns de configuració de la de ciutat. I això només pot ser si es construeix una proposta estratègica híbrida (cultura, educació, social i econòmica), ambiciosa i a llarg termini, amb accions centrades a fer esdevenir els museus de Sabadell connectors, creadors i dinamitzadors socials de Sabadell. Per fer-ho cal crear un espai i unes condicions centrades en innovació orientada a l’acció i sobretot construir aquesta estratègia ambiciosa a mitjà i llarg termini. Això, tot i que significa diners i inversions, és factible fer-ho d’una forma gradual sense obres faraòniques, ni mausoleus polítics. Es fa necessari invertir sobretot en una estratègia d’acció, fer, fer i fer. Per fer-ho, al meu entendre, almenys fan falta 4 ingredients principals: en primer lloc, una visió global amb una introducció progressiva d’accions. Només una visió global de totes les tasques en cada un dels programes i accions definides al pla estratègic faran possible arribar a assolir els objectius teixint aliances amb el teixit cultural, la ciutadania i el treball comú i transversal de l’Ajuntament. Aquest, al meu entendre, és un pas essencial per poder introduir de forma progressiva les accions, propostes i activitats transformadores.
En segon lloc, aplicar petites accions de validació. Incorporar accions per assolir els objectius marcats del que al món de les empreses es diu projecte mínim viable. És a dir, aquella acció/projecte que té les característiques mínimes per ser posada en marxa per no haver d’invertir grans quantitats i recursos en una idea sense primer haver-la verificat. Aquesta acció ha de permetre un aprenentatge inicial que contribueixi a validar el seu posterior desenvolupament total i/o parcial per etapes. Si es fa així, per mi tot són beneficis, ja que et permet veure la viabilitat d’una proposta i la verificació d’hipòtesis, es fa amb un baix cost econòmic i de recursos inicials i et permet millorar i rectificar allò que no ha funcionat: accions, processos, eines, etc.
En tercer lloc, incorporar la innovació orientada a l’acció com a ADN del projecte i fer-ho a partir de l’anàlisi de les dades socials, estadístiques i oferta cultural de l’àrea d’influència, escoltant i fent partícips els ciutadans i les entitats, però sobretot incorporant la participació de noves mirades professionals i la inspiració en models de referència d’altres sectors (social, joventut, esport, empresa, etc.) per poder així realitzar la introducció progressiva d’innovació aplicada a partir dels petits projectes amb el producte mínim viable aquí descrit, i així un cop validats es pugui desplegar la innovació a la seva totalitat.
En quart lloc i últim, com ja s’ha anat descrivint al llarg de l’article, cal el treball amb xarxa i fer-ho de forma col·laborativa amb tots els actors implicats i fomentar la cooperació i l’escolta activa amb els diferents públics, col·lectius i institucions. Els museus de Sabadell ara hi són, però estan infravalorats, cal potenciar i activar aquest actiu i per fer-ho cal creure-s’ho i articular aquesta proposta ambiciosa per transformar-los en activadors socials.
