[Per Josep Gisbert, periodista]
Arran de l’assassinat del ciutadà negre George Floyd a mans d’un policia blanc de Minneapolis, a l’estat de Minnesota, el maig del 2020 –ara n’acaba de començar el judici–, un corrent de revisió de la història va semblar que s’apoderés del món occidental, sobretot als Estats Units i a determinats indrets d’Europa. Un corrent que ha anat avançant amb fluctuacions i que, segons com es gestioni, corre el risc de ser més perillós que les mancances que vol denunciar.
I és que en nom del combat contra un racisme que es manté viu arreu –no només als Estats Units– el que no es pot és esborrar el passat precisament racista de les societats que han precedit l’actual i que són les responsables que avui les coses siguin d’una manera i no d’una altra. Això, en canvi, és el que corre el risc de succeir quan com a reacció i protesta es destrueixen o es retiren estàtues de George Washington, Thomas Jefferson, Cristòfol Colom, militars confederats o conqueridors espanyols, als Estats Units i allà on sigui. Que aquests, i altres personatges, tenen passat esclavista que fins ara s’havia amagat o senzillament havia romàs en segon termini perquè les convencions socials anteriors no ho havien considerat censurable? Doncs si és el cas es diu i s’apunta a les biografies respectives, perquè a partir d’ara tothom ho sàpiga, però no per això els esborrarem tots plegats d’un plomall del mapa. Entre altres raons perquè, malgrat el passat de cadascú, o juntament amb aquest passat, han sigut els fundadors i els primers presidents dels Estats Units, els descobridors d’Amèrica, els defensors d’un model de societat determinat, els colonitzadors dels indígenes…, i sense ells la història no fora la mateixa.
Per sort, però, el túnel del temps només funciona a les pel·lícules i la història no es pot canviar, per molt que alguns ho intentin. El que correspon en aquests casos és tenir molt present què no s’ha fet bé per no tornar-ho a repetir, però no pretendre o fer veure que allò que no agrada no ha existit. Així és com actuen precisament, per exemple, els negacionistes de l’holocaust, i això és el que a tota costa s’ha d’evitar. Cal tenir ben desperta la memòria per no reincidir en els errors, i per aquest motiu és tan important no oblidar mai la història, perquè recordar que set milions de jueus van ser víctimes del genocidi perpetrat per l’Alemanya nazi o que generacions i generacions de negres van patir arreu del món sota el jou del tràfic d’esclaus és justament el millor antídot per no ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. I tot i així la capacitat de l’ésser humà per fer-ho és indescriptible.
La prevenció, en tot cas, val tant a escala global com local. Perquè Sabadell tampoc no se’n lliura, d’aquest corrent de revisionisme històric aparegut els últims temps. Aquí ha estat a compte del passat franquista i s’ha personalitzat sobretot en la figura de l’exalcalde Josep Maria Marcet, al qual se li ha retirat la plaça que duia el seu nom i el monòlit que el recordava. Que va ser un alcalde franquista? Evident. Però també va ser un alcalde que va procurar per la ciutat, que va aprofitar la seva posició en el règim per mirar per Sabadell, a més d’un fabricant reconegut. I tot plegat no deixarà de ser així encara que a la plaça se li hagi canviat el nom. Ni Antoni Farrés no ho va fer, perquè tot i les diferències abismals que els separaven, mai no havia amagat el respecte que li tenia com a alcalde de Sabadell que havia estat.
I convé salvaguardar la història perquè, al cap i a la fi, és la història la que explica el present, el de cadascú i el col·lectiu, i perquè si es perden els orígens ja se sap que es perd la identitat, com va musicar Raimon a partir d’un text atribuït a Salvador Espriu, a Joan Salvat-Papasseit, a Sant Tomàs d’Aquino i fins i tot a veus populars anteriors. Com perquè hi hagi algú que cregui que la història no té importància.
