Roc Casagran i Casañas (Sabadell, 1980) és professor i escriptor. Aquest Sant Jordi presenta T’estimo fins a l’horitzó.
Fas literatura tant per a públic infantil com per a adults. És molt diferent? Més que llibre infantil, és llibre familiar. En què es troben històries amb valors com l’amistat, juntament amb il·lustracions; un vocabulari que sigui ric i no reduït. I amb picades d’ullet als adults, de forma que doni peu a converses amb les criatures, que puguis estriar del fil, oferint un ventall de possibilitats per tal que la història creixi cap a una banda. Com ara la situació de les refugiades.
Un llibre familiar ha de tenir un valor pedagògic, tant sí com no? Hi pot haver valor pedagògic, però també pot ser senzillament un divertimento. En el fons, el divertimento també és un valor en si mateix, perquè fas que una criatura agafi un llibre i s’ho passi bé.
En què t’has inspirat, per a ‘T’estimo fins a l’horitzó’? Aquest conte neix a l’habitació dels meus fills. De fet, el meu fill gran, que no arriba als 3 anys, ha estat el conillet d’índies. Li explicava, anava introduint personatges i així veia què funcionava i què no.
Has escrit molt, en aquest any de pandèmia? Doncs poca cosa. En els darrers anys he fet una aturada professional. El meu moment vital és el de pujar dues criatures petites. Reivindico la criança des de la meva posició d’home. No vull quedar-me’n al marge i que les cures les hagi d’assumir, en exclusiva, la meva companya.
Com a mestre d’escola, com perceps la salut del català? Val a dir que estic a una escola del Centre. En tot cas, la percepció que jo tinc és que va enrere. I no només per l’ús de barbarismes, sinó per la qualitat de la llengua. L’estructura pròpia del llenguatge. S’està reproduint l’estructura del castellà. Cada vegada s’hi sembla més. S’ha de treballar des de les aules, però és responsabilitat de tota la societat. Perquè també succeeix als mitjans de comunicació, no tant pel Diari de Sabadell sinó en general, que reprodueixen l’estructura del castellà. Hem de prendre consciència que tots som model, davant dels altres, a l’hora d’educar la llengua. I n’hem de ser conscients.
Cal orientar les polítiques lingüístiques cap als ‘influencers’? La majoria d’influencers opten per la quantitat, de forma que per tenir més seguidors, acaben optant pel castellà; ja que tenen la sensació que així arriben a un públic més gran. De forma que està clar que hem de generar referents que parlin català. Això abans passava amb el Club Super 3, que tenia una força molt potent i havia aconseguit arribar a població no catalanoparlant. Però ara no hi són. I si no hi són, llavors van a buscar referents a altres bandes.
Casagran, al carrer Sant Antoni / VICTÒRIA ROVIRA
Les músiques urbanes i el trap, a Sabadell, són feu. I bona part és en català. Actualment música en català la tenim en tots els àmbits, però una vegada més el problema el tenim en quin té l’altaveu. Com en el cas de la literatura, amb la campanya de l’Ajuntament per potenciar la literatura pròpia de Barcelona. I els autors que cita escriuen tots en llengua castellana. I homes, per cert. Quan hi ha autors de projecció internacional que han escrit de Barcelona en llengua catalana. Sembla que anem enrere. Potser als anys 80 hi havia aquesta consciència, però l’hem annt abandonant. Per deixadesa o per mala fe.
Amb espais com l’Aliança Francesa tancats, Sabadell s’ha quedat sense espais de socialització cultural? No hi ha gaires llocs, tenint en compte que hem estat una ciutat amb un ecosistema cultural potent. No sé quina és la solució, però evidentment l’Administració s’hi ha d’implicar; o acompanyar-ho, amb suport institucional. Directe o indirecte. I no ho acaba de fer. Evidentment, la pandèmia ha canviat molt les coses i justifica un cert canvi. Ja veurem si amb el pas del temps si són certes o no. Ni que sigui per nombre d’habitants i per tradició històrica, la cultura ha bullit. O ara que s’acosta Sant Jordi, amb la quantitat d’autors que publiquem llibres! Hi ha molta gent fent coses, però tinc la sensació que som franctiradors. Cadascú va pel seu compte. A Sabadell, cadascú va per ell, que diu la dita. És un clàssic. Però potser han anat desapareixent espais on es potenciava aquestes trobades.
També han desaparegut llocs d’oci com ‘La Repu’. S’està ‘avorriditzant’, Sabadell? No ho sé, m’enganxa en un moment vital amb dues criatures molt petites. De l’oci nocturn se’m fa difícil de parlar-ne. Com a molt del toc de queda. Les nostres nits són molt mogudes, però no pas perquè sortim de festa. Però vaja: amb un toc de queda, és difícil de veure què bull i què deixa de bullir.
Ara que menciones el toc de queda. Ets optimista o pessimista, de com sortirem d’aquesta crisi, a nivell sociològic? Jo crec que en sortirem psicològicament tocats. De fet, ja ho estem fent. Tant pel que fa als adolescents (amb les dificultats per socialitzar-se que estan patint) com pels adults, amb problemes d’accés a l’oci i la cultura. També he de dir que, emocionalment, visc una desconnexió de la societat. Cadascú fa vida amb la seva bombolla. Ens hem socialitzat molt menys. I la socialització és bàsica per no tenir un punt de vista tan egoista. Perquè quan veus més exemples al teu voltant, probablement tens una visió més polièdrica que la pròpia. Quan estàs tancat en la teva bombolla, veus lo teu. Això es percep molt bé a les xarxes socials: Tothom va per ell. “Jo tinc un bar i estic indignat per com tracten l’hostaleria”. “Jo em dedico al teatre i em queixo per l’aforament”. “Jo tinc una vida de persona de 70 anys i em queixo pel tipus de vida que no puc fer”. Cadascú mira per ell. És més o menys lògic. Però tant de bo en un moment donat tornem a mirar pel col·lectiu.
