[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Aquest darrer Sant Jordi va ser una jornada per al record. Sabadell feia goig. De tants actes programats, fins i tot el mateix Diari va reconèixer dificultats per poder entrevistar tots els autors. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé presenciant la performance de la Filomena Martorell a la presentació del llibre dels amics de Puraceba. I vaig acabar el dia amargament content pel fet de quedar-me sense l’Anomalie, el darrer Premi Goncourt; que s’esgoti un llibre en francès a la ciutat és motiu d’orgull i, sens dubte, evidencia el pòsit que encara resta de l’enyorada Aliança Francesa.
Tot esperant el Goncourt, em vaig autoregalar la petita joia titulada “¿Éste es Kafka?”, de Reiner Stach. L’obra és un recull de cartes, fotografies, postals, retalls de premsa i altres documents que Stach va descobrir mentre preparava la biografia de l’autor txec. A partir d’aquest material, s’expliquen curiositats tan fascinants com que Kafka era contrari a les vacunes. Una afirmació que queda acreditada a la seva cartilla militar de reclutament, on no consta administrada cap vacuna i també pel fet que apareix en una llista de donants a una campanya contra la vacunació obligatòria.
Llegint el llibre m’han vingut moltes ganes de tornar a Praga. De fet, és admirable com la capital txeca ha sabut convertir el llegat de Kafka en un reclam turístic de qualitat. Un cas equiparable, entre d’altres, al de Dublín amb James Joyce o al d’Odense amb Hans Christian Andersen.
En el cas de Sabadell, crec sincerament que és una llàstima que no disposem d’un espai com cal dedicat a la Colla de Sabadell. El centenari va generar una gran notorietat al moviment i la comissió va fer una tasca espectacular. Per això, una vegada transcorregut l’any, es troba molt a faltar un espai físic permanent on es pugui continuar difonent l’obra i esperit de la Colla i on es generin noves activitats. Si els exemples que he enumerat sonen massa grandiloqüents, ens podem emmirallar amb iniciatives més modestes però reeixides com, per exemple, la Casa Barral a Calafell o les cases museu de Thomas Mann a Nida o d’Ernest Hemingway a Oak Park.
En un escenari on correm el risc de ser engolits i difuminats dins d’una Gran Barcelona, cal apostar per tot el que suposi singularitat i identitat. I el que proposo en seria un bon exemple.
