El servei al client sempre ha sigut cabdal a la professió de taxista, però potser pocs l’han viscut tant com el sabadellenc Màrius Riera. Als seus 94 anys és memòria viva de l’evolució de la conducció a la ciutat, i encara la gaudeix en el seu dia a dia. Tot i que fa temps que és jubilat, Riera segueix agafant el volant de tant en tant, i no perdona dos passejos a peu al dia que el fan estar tan àgil que sembla impossible. Ha portat gent de tota mena, i sempre ha procurat que el tracte fos el millor.
Destaca alguns polítics, com l’exalcalde de Barcelona Narcís Serra, o el primer president de la Generalitat des de la tornada de la Democràcia, Josep Tarradellas, que el va convidar a dinar amb la seva senyora, i “fins i tot gent de ministeris”, recorda amb el dit ben alt. “Tinc llibres dedicats d’escriptors de Sabadell”, explica, i al rebedor de casa seva llueixen diferents trofeus honorífics com a conductor reconegut no només a Sabadell, sinó a la comarca.
També explica, ple de vitalitat, que ha arribat a tenir al seient del darrere generals del KGB i polítics del comunisme soviètic, i ha sabut que esdeveniments històrics, com el 23-F, es van resoldre a base de suborns. Una llarga llista de noms i històries creuades “que no ens l’acabaríem”, assegura, i resumeix a la seva manera discreta i senzilla que “jo tenia una clientela exquisida”. Ell és conscient, però, que no tothom era igual de professional.
Màrius Riera va començar a ser taxista a Sabadell durant els anys cinquanta. En aquesta foto apareix amb el seu primer cotxe / CEDIDA
“Llavors hi havia un munt de taxistes que anaven borratxos com una sopa”, una qüestió que va conèixer de primera mà durant la seva presidència de l’Associació Ràdio Taxi Sabadell. Abstemi per convicció des que va començar a la professió i lleuger en el menjar, era un entregat amb il·lusió a una feina que va començar en un moment en què “les llicències estaven tirades: era la ruïna”. Amb el pas del temps, però, va arribar a guanyar-se bé la vida i a tenir fins a 10 cotxes en 38 anys de servei.
“M’agradava molt conèixer país, però no tenia gaire temps perquè no podia deixar de treballar”, explica sobre llargues jornades de 12 hores. Sovint, implicaven anar a llocs llunyans com Burgos, Extremadura o Portugal en una època en què els avions quasi no s’utilitzaven. Potser per això sap que “el més perillós al volant és la son”. El coneixien bé, i hi confiaven per anar a llocs d’on “no sabien les adreces”. “Em venien a buscar”, finalitza, amb un somriure encara trapella.
