Publicitat
JOSEP GISBERT

Una vergonya de les grosses

[Josep Gisbert, periodista]

Les noves tarifes elèctriques són una vergonya. Una vergonya per a les grans companyies que mai no n’han tingut a l’hora d’aplicar uns preus abusius per defecte, que als consumidors no els queda més remei que satisfer a la vista del règim de monopoli que, real o encobert, a la pràctica hi ha en el mercat elèctric a Catalunya. Però una vergonya, sobretot, per als qui han consentit i consenten que això passi, que no són altres que els governs espanyols de torn, perquè el català, per variar, ni hi té cap mena de competència ni hi pinta res. I algú encara se sorprendrà de les immenses portes giratòries que permeten que expresidents i exministres del regne d’Espanya acabin com si res als consells d’administració de les diferents empreses del sector energètic!

La llum, com l’aigua i el gas, és un servei essencial, i com a tal hauria de ser universal i, si no gratuït, assequible a totes les butxaques, i en cap cas no s’haurien de produir talls de subministrament als qui no tenen prou recursos per fer front a les factures. És en circumstàncies així que s’hauria de veure la categoria dels governants, plantant cara a les grans corporacions i no facilitant-los la feina com fa sistemàticament el Govern espanyol cada vegada que porta al Tribunal Constitucional, i aquest deixa sense efecte, les lleis contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional que aprova el Parlament per regular justament les maneres de procedir en els casos de vulnerabilitat. És la plasmació potser més cruel, però potser també més diàfana, que el poder de la Generalitat no serveix per a res. Perquè és obvi que no serveix per fer la independència, però és que ni tan sols no serveix per garantir un mínim de dignitat als ciutadans més desvalguts.

Lluitar contra les elèctriques s’està demostrant que és feina de titans –riu-te de les farmacèutiques que denunciaven la monja Teresa Forcades!–, sobretot perquè quan hi ha un problema d’aquesta mena no es cansen de recórrer i recórrer tantes vegades com faci falta als tribunals, que els donen sempre la raó (el cas de la dona morta a Reus a qui van tallar el corrent és paradigmàtic). És per tot plegat que, a sobre que el Govern català no se’n surt, no cal que des d’altres administracions de Catalunya mateix se’ls posi la feina tan fàcil, que és el que fa l’efecte que estigui fent precisament l’Ajuntament de Sabadell. I és que l’ordenança municipal que regula el soroll i les vibracions talment sembla feta a la mida perquè amb les noves tarifes les companyies elèctriques hi surtin guanyant encara més.

Perquè resulta que a Sabadell està prohibit posar la màquina de rentar i altres electrodomèstics considerats especialment sorollosos, com ara l’assecadora o l’aspirador, que es veu que emeten una quantitat de decibels exagerada, a la nit, entre les 9 del vespre i les 8 del matí, que és just quan la nova tarifa es troba en període vall i és més barata. És a dir, que ara els sabadellencs no només no poden beneficiar-se del preu més econòmic de l’electricitat, sinó que rentar les calces i els calçotets els pot costar, en període punta, un ull de la cara. Si no és que, és clar, vagin fent piles de roba bruta de dilluns a divendres i el cap de setmana, dissabte i diumenge, se’l passin com desesperats fent maquinades una rere l’altra.

Arribats en aquest punt, potser estaria bé que l’Ajuntament de Sabadell s’ho rumiés i corregís o flexibilitzés la prohibició per donar aire als seus ciutadans, que se suposa que són a qui es deu. No seria més coherent, per exemple, obligar que les parets dels habitatges no fossin de paper de fumar, sinó que estiguessin aïllades? Doncs no tan sols no es planteja res semblant, sinó que per acabar-ho d’arrodonir ha decidit pel seu compte apujar també el preu de l’aigua. El que faltava –per no parlar de l’atracament a mà armada que és la taxa de la recollida d’escombraries– perquè la vergonya sigui encara més grossa.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top