Per Joan-Ignasi Elias i Cruz, doctor en Humanitats
Tenim una emergència! I, per tant —com ens assenyala el diccionari—, cal una actuació immediata i contundent, o sigui, ben ràpida i que produeixi una gran impressió en l’ànim, que sigui convincent. Això seria la resposta assenyada, la lògica. Tots sabem, però, que en el cas de l’emergència climàtica i, per tant, en el desitjable reequilibri entre l’acció humana i la natura, la resposta no sembla tenir gaire pressa (es parla del 2030 o del 2050…), ni l’eficiència sembla ser la seva principal característica. Traduït, i tot enfocant-ho cap al capital natural: la qüestió és, simplement, una alarma de supervivència, perquè només una evolució responsable com a espècie ens permetrà de sobreviure en aquest planeta.
La resposta adequada és utòpica? Doncs sí. Però compte!, que no vol dir irrealitzable, sinó ideal, que no és ben bé la mateixa cosa. En aquest sentit, crec que val la pena de parar-nos una mica a refrescar la memòria sobre el sentit exacte del mot, que sovint es confon amb el de fantasia o el de quimera. Com diria Jack l’Esbudellador, «anem per parts». En efecte, quan parlem de fantasia —i també ho recullo del diccionari—, ens referim a la facultat de formar imatges mentals o representacions dels objectes no presents, de concebre combinacions que no forneix la realitat, o també a una creació fictícia, una imatge il·lusòria o una noció quimèrica; i quan ens referim a quimera, ens referim a una creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat. Recordem que una quimera era un monstre fabulós de la mitologia grega representat vomitant flames, amb el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de drac; per extensió, s’incorpora semblantment a l’heràldica representant un animal amb el cap i el pit de donzella, els cabells espargits, les potes anteriors de lleó i les posteriors de griu, el cos de cabra i la cua de drac.
La quimera d’Arezzo / Museu Arqueològic de Florència.
D’altra banda, una utopia és la concepció imaginària d’una societat ideal. En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable; en aquest sentit, s’entén com a sinònim de somni, il·lusió o quimera. I d’aquí la confusió, però com a concepte filosòfic la utopia es pot entendre com un pensament idealitzat amb la funció de criticar l’statu quo, és a dir, la situació social en què hom viu. En aquest cas, la utopia que proposa una evolució de la societat cap a un futur millor s’anomena també eutopia, i la que preveu una deriva vers el pitjor, distopia. Per tant, estem parlant d’anar cap a un futur millor i, en el pitjor dels casos, simplement d’un futur. Fins ara els eutòpics hem resistit, però fins quan? Hi serem a temps si no fem passes decidides i pràctiques cap endavant?
Veiem, doncs, que la utopia no s’embranca en disquisicions, ni és un conte de fades, sinó que en aquest cas és una reflexió reivindicativa o una vindicació del necessari equilibri de l’ésser humà amb el seu planeta per garantir-ne el futur. En conseqüència, es tracta de posar fil a l’agulla mitjançant l’anomenada utopia de la reconstrucció1, o sigui, tractar de canviar el món per fer-lo cada vegada millor, amb una tendència cap a l’ideal, que seria l’equilibri, enfront d’una utopia de l’escapament o de fugida (al més pur estil del gran Houdini), que tracta de no canviar res, de fer veure que no passa res, planerament dit «mirar cap a una altra banda» o «fer l’orni».
Però què vol dir reconstruir? Doncs construir de nou, refer, millorar. I com es reconstrueix tot plegat? Doncs amb l’objectiu posat en el guany col·lectiu que, en bon equilibri, esdevé guany individual per a tothom. I és en aquesta visió globalista i per tant total on s’insereix l’holisme, és a dir, la concepció filosòfica que considera un determinat camp d’estudi o reflexió com un tot que supera la suma de les parts, seguint la definició d’Aristòtil (el mot català holisme ve del grec ὅλος, que significa ‘total’). Recordem que el primer concepte holístic és el de cosmos que, segons els grecs, era més que la suma d’astres i cossos que el formen, ja que tenia una unitat, un ordre fonamental sovint identificat amb l’ésser. Al Renaixement, va traslladar-se al camp del coneixement, i així l’humanisme creia que es podia arribar a conèixer-ho tot, i per això els intel·lectuals de l’època no feien distincions entre ciències i humanitats, i dominaven diversos àmbits del pensament, de la ciència i de les arts (potser que, des de la humilitat, ens plantegéssim d’aprendre’n una mica…).
Unsplash Images.
Aquesta visió roman en la hipòtesi Gaia,2 que veu el planeta Terra com un tot complex i viu, i aquesta concepció és la que es manifesta en els corrents psicològics i de medicina tradicional que busquen guarir la persona i no actuar tan sols sobre el símptoma d’una part, en el convenciment que la malaltia o l’angoixa sorgeixen com a desequilibri del tot, encara que es manifestin només com un dolor localitzat. L’associació és clara: ara toca guarir el planeta i, de retruc, a tots nosaltres i les generacions futures, sense desequilibris. I aquests enfocaments comunitaris de la societat poden ser holístics, com l’Ubuntu africà,3 perquè consideren que una societat és més que la suma dels seus individus i que no existeix sense l’aportació combinada de cada persona. Sovint aquests grups socials situen en un lloc més important dels seus valors nocions com nexe, pàtria o grup que no tant el de cada individu, en el benentès que en el cas que ens ocupa el nexe és l’objectiu comú, la pàtria és el planeta i el grup som tots els humans.
En aquest sentit, Carbonell i Agustí4 assenyalen que «alguns espècimens del nostre gènere ens estem convencent que hem arribat a una cruïlla evolutiva i que hem de prendre decisions sobre el que volem per a nosaltres i per al nostre planeta en el futur». Per cert, i parlant de futur, Carl von Linné encunyà el nom científic dels éssers humans l’any 1758. En adoptar el nom sapiens (‘savi’ o ‘perceptiu’), Linné es referia al caràcter més destacat dels éssers humans en comparació amb els altres animals, que és la seva capacitat mental: ara només caldria demostrar, demostrar-nos, que la seva asseveració no anava desencaminada…
—————————————————————————————————————————————————–
1 Lewis Mumford, historiador nord-americà especialitzat en la història de la tecnologia i de la ciència i en la història de l’urbanisme, en el seu llibre The Story of Utopias, parla de les contraposicions entre la utopia de la reconstrucció i la utopia escapista.
2 Etimològicament, Gaia o Gea és una paraula formada per dos elements: ge-, que significa ‘terra’ i que es pot trobar en mots com geografia i geologia, i per aia-, que és un derivat d’una arrel indoeuropea que significa ‘àvia’. Així doncs, el significat complet de la paraula Gaia o Gea és ‘àvia terra’. El nom mitològic de Gea va ser recuperat per James Lovelock el 1979 per a la seva hipòtesi, la qual indica que els organismes vius i les matèries inorgàniques són part d’un sistema dinàmic que dona forma a la biosfera de la Terra i manté la Terra com un entorn apte per a la vida.
3 El nom Ubuntu prové d’una paraula de les llengües zulu i xhosa i representa una ideologia ètica sud-africana centrada en la lleialtat de les persones i les relacions entre elles. Una traducció aproximada del principi de l’Ubuntu és ‘humanitat envers els altres’. Una altra traducció podria ser la idea de la creença en un enllaç de compartició universal que connecta tota la humanitat.
4 Carbonell, Eudald; Agustí, Jordi (2020): Matèria vivent, vida pensant: evolució i prospectiva de la consciència humana. Valls: Cossetània Edicions.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
