Oci i cultura

‘Chavalas’ que no estigmatitzen ni les ‘quilles’ ni l’extraradi

Imatges de la pel·lícula / CEDIDA

“Pots sortir del barri, però el barri no pot sortir de tu”. Aquesta frase (la darrera del guió) condensa probablement l’essència de Chavalas, la dels barris humils de la perifèria barcelonina. De les colles de joves que habiten les seves places. I la seva representació en les ficcions.

I aquí trobem l’actriu Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994). El seu és un paper lleugerament a cavall entre la protagonista (la jove que se’n va a Barcelona per estudiar una carrera “moderna” i renega dels seus orígens) i les altres dues amigues que representen el perfil més quillo. I diem quillo i quilla en el millor sentit de la paraula, ja que no creiem –de fet– que tingui cap cara dolenta. Ni poligonera. En tot cas, tindrà un context polític-econòmic a entedre, com tota classe social.

Casanovas té un paper difícil, ja que la seva fonètica no pot amagar al 100% ser catalanoparlant. Potser el seu rol ‘de pont’ facilita que no hagi de sustentar l’imaginari més quilla del film. De fet, la seva parella és catalanoparlant i ella també té un treball de “modernets” (en la publicitat).

Endinsem-nos ja en el debat: el seu personatge està representant correctament el perfil social dels habitants dels barris perifèrics? Probablement, aquesta pregunta l’ha de respondre un veí i veïna de Cornellà, on està rodat i ambientat el film.

Façanes de pisos a Cornellà / DS

En tot cas, el que és notori és el tractament no estigmatitzador que tant la directora com la guionista imprimeixen a Cornellà. No és casualitat: sembla que hi ha molta autobiografia les germanes Carol i Marina Rodríguez.

Chavalas s’allunya de la tradicional imatge que vincula els barris de la corona metropolitana amb la delinqüència i els problemes socials. De fet, no hi ha escenes amb atracaments, sinó escenes amb comentaris (brometes?) que els indies de Gràcia diuen quan trepitgen el barri.

I és que són la gent del Centre (és igual del de quina ciutat, quina barri, quin país) els que en surten –relativament– malparats. O més aviat, els culturetes de sectors com la fotografia, la publicitat, la música i l’oci; on sovint la frivolitat i la fama efímera, la Barcelona-aparador, actuarin de motor (tot entenent que les generalitzacions són un drama per se).

En contraposició, Chavalas retrata el seu barri amb amor. Aquella parella de 60 anys que són el nostre pare i la nostra mare. Humils, no gaire brillants, sincers, incondicionals, repetitius, honorables. També mostra les dificultats d’una persona de 27 anys per adaptar-se a tornar a viure la casa familiar.

Chavalas evidencia la dignitat del fotògraf que fa les fotos per al DNI, a qui darrere una capa de fracàs i horterisme li batega un esperit que senzillament no va tenir l’oportunitat (o la voluntat) d’arribar al que comunament entenem com una feina més prestigiosa.

La generació de l’extraradi també vol sortir als llibres

D’aquí que Chavalas entri plenament en el que s’ha anomenat narratives perifèriques o literatura xarnega, com en el cas més proper a Sabadell, podria ser Baricentro, d’Hernán Migoya, sobre el mític centre comercial de Barberà del Vallès

Afortunadament, la defensa del barri castellanoparlant no ve acompanyada del que ja s’han convertit en recurrents equiparacions entre catalans i burgesia (que situa a l’independentista com a persona de dretes i reivindica que la working class només parla castellà); reduccionisme que només agita un debat en termes identitaris i que divideix les classes populars, portant a disputes com la guerra dels accents a TV3.

Però Chavalas també parla de l’amistat. D’aquella amistat forjada amb moltes hores d’adolescència, d’hores de tendre avorriment compartit, d’instants en què éreu les millors. I vols tornar a cantar al bar, quiero sentir tu presenciaaaa, vols que et passin el porro, quiero que estes a mi ladoooo, t’importa un rave que et mirin, no quiero hablar del pasado, vols tornar a ser tu.

És un film per anar acompanyat i comentar a la sortida. Tot i que incomprensiblement no s’emet a Sabadell, de forma que l’espectador sabadellenc haurà de migrar a la veïna Terrassa.

Escena en la que canten el mític tema de Seguridad Social / DS

Altres ficcions perifèries

  • Listas, guapas, limpias

Anna Pacheco – Literatura (Montcada i Reixach)

  • La hija del ladrón

Belén Funes – Cinema (Ripollet)

  • Baricentro  

Hernán Migoya – Literatura (Barberà del Vallès)

  • Bijuteria 

Juana Dolores – Poesia (El Prat del Llobregat)

  • Rompepistas 

Kiko Amat – Literatura (Sant Boi de Llobregat)

Comentaris
To Top