Publicitat
JOSEP GISBERT

Els talibans i les orenetes

[Josep Gisbert, periodista]

L’estiu que està a punt d’acabar-se ha deixat un bon grapat de notícies del tot inesperades, però especialment dues han destacat sobre la resta: les que es refereixen als talibans i a les orenetes. Tots dos van vestits igual –blancs i negres–, però representen valors diametralment oposats: la tirania i l’opressió els uns, l’ànsia de llibertat les altres.

Els talibans han acaparat la major part dels titulars per haver tornat al poder a l’Afganistan vint anys després d’haver-lo perdut, però sobretot per la manera com ho han fet, davant la passivitat i la impassibilitat del dit món occidental (les imatges d’afganesos agafats al fusellatge de l’avió en ple enlairament cap a una mort segura costaran d’esborrar). El fracàs dels Estats Units ha estat majúscul, veient resignats com literalment en quinze dies la seva feina de tot aquest temps quedava en no res i deixant milers de cooperants a l’estacada. Però el ridícul de la Unió Europea (UE) supera una vegada més tots els càlculs imaginables, amagada darrere els soldats nord-americans a l’hora de fer les evacuacions del seu personal i incapaç, com sempre, de plantejar cap política pròpia.

El més greu, tanmateix, no és que la UE hagi anat un cop més a remolc dels Estats Units, sinó que després del paper d’estrassa habitual a la mínima es plantegi, com qui no vol la cosa, que mantenir relacions amb els integristes islàmics haurà de ser si no la cosa més natural del món, gairebé. De res no serveix omplir-se la boca de discursos moralitzants sobre com són de dolents els talibans si al final s’hi ha d’acabar tenint una actitud de complaença: no feia ni un parell de dies que l’evacuació s’havia donat per finalitzada que la UE ja es plantejava obrir ambaixada a Kabul. És cert que els altres –els Estats Units, Rússia i la Xina– faran exactament el mateix, però com a mínim no van donant lliçons pel món, tot i que en cap cas no hi ha res que justifiqui mirar cap a una altra banda quan ja és una evidència que els drets de les dones no tornaran a ser respectats i que el retrocés en matèria de drets civils serà generalitzat. N’hi ha prou amb detalls tan simples com substituir la bandera afganesa per la talibana, tallar la connexió a internet i dissoldre les manifestacions a trets, amb els morts corresponents, o prohibir-les directament per entendre per on aniran les coses. I en aquestes circumstàncies no hi ha cap suposat interès superior ni cap raó geoestratègica ni cap excusa que valguin per donar al nou règim talibà el tracte de país normal (per molt discutible que sigui què s’entén per país normal).

En paral·lel, i coincidint en el temps, a Catalunya les orenetes han fet aquest any una estadamés llarga del que sol ser habitual. No hi ha hagut manera que se n’anessin, i no és que facin nosa –més enllà de la molèstia dels excrements–, però el que passa és que un sojorn tan prolongat amaga factors molt pitjors darrere. És una mostra més que el canvi climàtic és un fet inqüestionable i, tal com s’està gestionant des de l’àmbit de la política, probablement també irreversible. Si a Catalunya ja troben les temperatures cada vegada més càlides, quina necessitat tenen d’anar-se’n tan aviat fins al nord d’Àfrica per passar-hi l’hivern, sembla que s’hagin dit entre elles en les llargues xerrades que han mantingut aquests dies a recer de teulats i balconades.

Poder gaudir de la presència de les orenetes és, en tot cas, sempre una bona notícia (la saviesa popular diu que fer malbé els nius porta anys de malastrugança). I és que el seu vol gràcil i harmoniós i la seva xerrameca tan viva i refilada tenen la virtut de transmetre una tranquil·litat d’esperit que talment sembla que s’hagi convertit aquest estiu en el contrapunt de la mala notícia que és sens dubte el retorn dels talibans.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top