Si Sabadell és un feu del garrotí és en part pels sabadellencs Cristian Simelio i Anaís Falcó, fundadors de Corrandes són Corrandes. Parlem dels inicis, de la no competició i del futur.
Tot just tenia 15 anys i era fan de Pomada. Així es va entusiasmar Cristian Simelio pel cant improvisat, ja que el grup va ser l’introductor del garrotí a Sabadell.
“Carles Belda l’havia descobert a Lleida, alhora que Elena Casas estudiava eusquera a Barcelona i es va impregnar del món dels bertsolaris bascos”, explica Simelio. Una cosa i l’altra es van mesclar a Pomada. I es va popularitzar entre La Sèpia Verda, el concurs de garrotins per Festa Major… I des de llavors, en la veu i cor del jove Simelio.
Però va ser ja l’any 2013 quan es posen les bases de Corrandes són Corrandes. Ja s’hauran conegut amb Anaís Falcó, formant parella sentimental i tàndem professional. Ella és musicòloga i prové de la música tradicional. Ell, de la improvisació. I desenvoluparan tres línies: el ball folk, la cançó tradicional i la improvisada. “Però entenem els tres vessants com una mateixa expressió popular”, matisa.
L’any 2017 publiquen el seu primer disc, Lligadetes amb un fil. A més a més, col·laboren amb diferents músics, entre els quals ara mateix Jaume Casalí. També fan gira ara amb un l’espectacle Pedra Foguera, de la mà del veterà Jaume Arnella. També son els autors del Judici de l’Any, que no és altre que els versos amb els que s’obre -a la mateixa primera pàgina- del tradicional Calendari dels Pagesos de 2022. Ja fa cinc anys que se n’encarreguen.
A més a més, el cap de setmana vinent marxen a Felanitx (Mallorca), on participaran de les 12 hores de glosa. Es tracta de la cita més important del calendari cançoner. Altres actes són la Mostra Nacional de Glosa (a Sant Quirze) i la mostra d’Espolla (a l’Empordà). En tot cas, no són competicions equivalents a l’Euskal Herriko Txapelketa de bertsolarisme. “La cultura basca és molt competitiva, tant en bertsos com en esports tradicionals com els aizkolaris”, exposa Simelio. “Però aquí no és el nostre estil. De fet, els pocs que podem viure d’això quasi mai participem de trobades que siguin competitives”.
Mostra o concurs?
Plantegem un símil: com els Minyons de Terrassa, que no participen del Concurs de castells de Tarragona? “Totalment! Odio Terrassa, però amb aquesta actitud de Minyons em trec el barret”, diu entre rialles.
No és pas que no existeixi certa competició. “Però el problema és quan es força. Llavors t’ho carregues. El converteixes en futbol”, lamenta. La seva visió és més d’observar-se mútuament i mirar de superar-se col·lectivament. “No ens cal pujar a un ring”, afegeix.
Cristian Simelio i Anaís Falcó, ahir als Jardinets de l’Espai Cultura / lluís franco
Glosa o garrotí?
Un altre debat el món del cant improvisat és la nomenclatura. “Hi ha gent que troba correcte dir glosa com a genèric, però nosaltres no li diem glosa, perquè és més aviat de les Illes. A més a més, com una globalització interna”, diu Simelio. I és que, segons ell, cal respectar la manera en què es diu a cada poble: follies, versots, coples, garrotins, corrandes, glosa… Fins i tot ara en diuen rap antic! “Però no m’enfado si em presenten com a glosador, eh!”, torna a dir rient. “A mi m’agrada el mot corranda, que va popularitzar Mossèn Jacint Verdaguer, com un esnobisme”.
I a Sabadell? “Des de Pere Quart a nosaltres, és una merda de ciutat. Però hi ha molta gent que s’ho curra, que fa poesia, cançó… I tothom coneix la cançó improvisada. És una ciutat grisa amb somnis de colors”. I de corrandes.
