Publicitat
Oci i cultura

“Em llevo a les 6h per veure com neix el dia. Cal buscar màgia en cada petit instant”

Vila i Ros, amb els seus darrers dos llibres / VICTÒRIA ROVIRA

[Per David Pagès i Cassú] 

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) li agrada que associïn el seu nom i la seva obra amb una visió personal del món, basada en l’amor per tot allò que ens envolta, en la màgia que ho omple tot i en la reivindicació d’un món millor. Va estudiar Administració i Direcció d’Empreses, però de seguida es va adonar que, malgrat que li agraden les ciències socials, el seu àmbit era la llengua i la literatura, de manera que va començar a formar-se en aquest camp. Acabarà aquest 2021 amb vint llibres publicats. El primer fou el recull d’articles d’opinió De tot i força, autoeditat el 2007; i els dos darrers, La Fada Ginesa i el Monstre Joan (Ginesta) i Els Petits Llenguaferits, coescrits amb Jessica Neuquelman (Sibilam).

Quan començares a escriure? Per què escrius? La meva àvia materna, amb qui vaig tenir (i tinc!) un vincle extremadament especial, llegia molt i em va transmetre l’amor pels llibres. Tot i que des de petit m’havia agradat escriure, vaig trigar una miqueta a publicar el meu primer article i el meu primer llibre. En poques paraules, escric perquè m’agrada compartir històries i reflexions sobre el món que ens envolta.

Quins són els teus referents principals? N’hi ha molts, però em quedo indubtablement amb un: Pere Calders, el mestre universal —sí, sí, universal!— del conte.

Sols dir que et sents identificat amb el concepte d’art total dels modernistes. Sí. Tot allò que té a veure amb la cultura, la llengua, la manera d’entendre el món, se’m presenta com un tot, de manera que m’agrada expressar-me des de totes les perspectives que tinc a l’abast. I combinar la literatura amb la música, la interpretació, la dansa, la il·lustració, la fotografia… és senzillament meravellós.

I t’agrada compartir-ho… La clau de la cultura, de la llengua, és poder compartir-la, poder fer comunitat. És tan bonic explicar contes i que el públic, de qualsevol edat, t’escolti!

Com explicaries el projecte “Llenguaferits” en poques paraules? Llenguaferits és el punt de trobada de dos bojos per les llengües, la Jess i jo, que ens dediquem a recórrer el país parlant de la diversitat lingüística i, sobretot, del català. I ho fem amb tota mena de formats, ja siguin vídeos, llibres, recitals, conferències, tallers, espais radiofònics… Ep, i Instagram, on ens podeu anar seguint!

Sempre que pots t’agrada reivindicar el gènere del conte… Considero que està infravalorat i, per a mi, com a lector i com a escriptor, és el gènere de capçalera. Un conte és una finestra oberta que ens convida a volar.

Vila i Ros, caminant pel centre de Sabadell / VICTÒRIA ROVIRA

La vida de cada dia està plena de situacions absurdes, curioses, especials, insòlites, màgiques… M’agrada llevar-me a les 6 del matí per contemplar com neix el dia. És màgia absoluta! I buscar aquesta màgia en cada petit instant al llarg del dia. Se’m fa difícil separar la realitat de la ficció. Què en sabem, del món? Segurament, res, ja ho deia Sòcrates. Tot és una incertesa!

Els teus contes, però, també busquen posar en evidència aspectes de la nostra societat que no funcionen o que són millorables… Sí, ja sigui des d’una òptica social o espiritual, en el sentit més ampli del terme, m’agrada que els contes provoquin una reacció, una reflexió en el lector.

Ens imaginem que vas pel món amb els ulls ben oberts, tot intentant copsar situacions i realitats susceptibles de ser convertides en contes. Una vegada el mestre Enric Larreula em va definir així, com algú que va amb els ulls oberts. Mirant el món, podem meravellar-nos del que ens envolta, descobrir-hi situacions aparentment absurdes. I sentir com si ens xiuxiuegessin els contes. És tan meravellós.

Just abans de la pandèmia va sortir publicat La revolta de Cramòvia i altres contes. Què vols que hi vegi, el lector, en Cramòvia, aquest país —potser (i només potser)— imaginari? Que hi vegi les virtuts i els defectes d’un país imaginari… o del propi! Les dates de La revolta de Cramòvia van en paral·lel a fets històrics reals. I no vull dir pas que Cramòvia no sigui real!

Ens imaginem que hem de veure moltes similituds entre alguns dels teus contes i els episodis polítics i socials viscuts a Catalunya en aquests darrers anys… Sempre m’ha semblat que el conte és un gènere ideal per parlar de temes que sovint són tractats des dels articles d’opinió o des dels assajos. El procés, els anhels de llibertat, el compromís, la memòria històrica…

Crida l’atenció els experiments que fas en narracions com “Burocràcia”, “Sabadell-Nashville”… Sempre m’agrada fer-ne, sí. Oferir perspectives diferents d’una mateixa història, fins i tot en llibres diferents, jocs de paraules, extreure un fragment d’un conte per escriure’n un altre, fer sèries de contes…

Cada llengua és… Cada llengua és una manera única i genuïna de veure el món i cal preservar-les totes. Per fer-ho, caldria que cada llengua tingués un ús preferent en el territori on és la llengua pròpia. En el nostre cas, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.

Aquests últims mesos han sortit missatges i notícies poc positius respecte al futur del català. Estem convençuts que la teva mirada és optimista… No sé si hem de veure el got del català mig ple o mig buit, però el que sé és que hem d’omplir-lo fins que vessi. I això és a les nostres mans o, més ben dit, a la nostra llengua…

L’oració “Aprendre català és divertit”, l’acabaries amb un punt o bé amb un interrogant? Amb un signe d’exclamació! I tant que és divertit! Aprendre català, o qualsevol llengua, és endinsar-nos en un camí màgic, en un nou univers on les paraules que anem descobrint prenen un sentit lleugerament diferent del que tenen en la nostra primera llengua. Qui es conforma amb el blanc i negre si podem tenir un món de colors? Posem fil a l’agulla!

Publicitat
Comentaris
To Top