De la desena de discogràfiques catalanes avesades a l’edició de música clàssica, quatre tenen seu sabadellenca: La mà de Guido, Ars Harmònica, Columna Música i Picap. Aquesta darrera s’ha fet un lloc amb l’impuls del repertori per a cobla gràcies a enregistraments pioners que han permès cobrir i redescobrir nombrosos compositors amb una qualitat indiscutible amb l’inestimable i incansable suport de l’entitat Músics per la cobla, comandada per Jesús Ventura i Josep Maria Serracant. A ells els dedicarem un repàs en una altra ocasió.
D’altra banda, La mà de Guido i Columna Música són els segells principals en nombre de projectes anuals superant la jove, gironina i molt activa Ficta, o Seed Music, que també ha tingut un paper significatiu en el passat any Robert Gerhard. En aquest sentit, poques poblacions poden ser preses com un baròmetre del sector que impulsen i sostenen la dialèctica local-universal, aportant nous al·licients que cobreixen nombrosos gèneres i donen sortida a treballs d’intèrprets catalans.
Cançons de Mercè Torrents
Columna Música ha tornat a ampliar la discografia de Mercè Torrents (Barcelona, 1930 – Terrassa, 2018) amb un disc dedicat a cançons basades en textos de poetes catalans com Martí i Pol, Carner, Espriu, Foix i de la seva filla Mercè Corretja, de qui el mateix segell va editar les Cançons secretes, també interpretades per la mezzosoprano Marta Valero. Ara acompanyada per un dels grans repertoristes i reivindicadors del patrimoni català com és Daniel Blanch, ofereix una recreació convincent, gens artificiosa, amb una dicció clara i rica en matisos de color i expressivitat (1CM0404 DDD 47 minuts).
El tractament vocal d’aquestes cançons combina el recitat, l’entonació, el melòleg i el cant líric en un melodisme que tendeix a la prosòdia, als graus conjunts i la claredat expositiva d’unes partitures al servei de la poesia. A partir d’una simplificació dels recursos, Torrents va crear un món unitari, sovint amb contrastos heteromètrics, de certa austeritat afavorida per una força i discurs directe.
Estilísticament, integren des de l’impressionisme o els ecos del blues fins al perfil de tonada popular basant-se en un llenguatge harmònic diatònic, modal, cromàtics i d’atonalisme molt lliure, en què el ritme és l’altre paràmetre fonamental: sobretot en l’acompanyament pianístic, quan recorre a jocs d’obstinats, staccatti, esquemes nítids i loops sotmesos a variants amb els quals, a vegades, perfila danses com l’havanera i processos dinàmics acumulatius. L’elegant edició en dijipack inclou els textos cantables i un article canònic sobre la compositora signat pel musicòleg Joan Vives.
Mompou a la guitarra
La mà de Guido continua ampliant el seu catàleg d’enregistraments amb repertori per a guitarra gràcies a aquest disc protagonitzat pel català Bernat Padrosa (LMG 2162 DDD 51 minuts) dedicat a Mompou. A partir de la seva l’excel·lent transcripció de les Impressions íntimes per a piano, el disc es completa amb altres obres originalment creades per a la guitarra com la Cançó i dansa núm. X sobre dues cantigues d’Alfons X El savi i la núm. XIII que cita El cant dels ocells i El bon caçador.
Tanca la selecció la Suite compostel·lana del 1962 permetent copsar la singular evolució estètica de Mompou dins l’impressionisme i l’afrancesament en una obra que va tractar l’emulació i les cites folklòriques d’una manera diferent en el vessant melòdic, rítmic i harmònic. Bernat Padrosa les recrea exquisidament en l’articulació i la cantabilitat, matisant-les i, en conjunt, aconseguint un idiomatisme que les presenta amb el toc suficient de transparència harmonitzant senzillesa, evocació i expressivitat. L’edició ha comptat amb el suport de la Fundació Frederic Mompou i de l’Associació Joan Manén.
L’escola pianística catalana
Columna Música també va editar un recull d’onze composicions de figures catalanes actives al tombant cap al segle XX (1CM0392 DDD 64 minuts). Moltes es revelen dominades per un emmirallament en l’estètica romàntica, particularment chopiniana, com al nocturn Amàlia d’Antoni Nicolau, a Une larme de Blai Colomer i a Dolora núm 2 de Josep García. Altres també s’amaren de l’encant, afectuositat, elegància i senzillesa de la música de saló, com la masurca La Camèlia d’Antoni Nogués i l’scherzant nyonyeria de la Redowa. Elisa de Claudi Martínez Imbert. Unes terceres són digníssimes obres de concert: els valsos
Cant d’amor de Joaquim Malats i Valse des Sylphies de Joan Baptista Pujol; l’albeniciana En el Poble Espanyol de Maria Dolors Calvet, i Message á Claude Debussy que mostra el gran pianista que va ser Joaquin Nin Castellanos amb deixos de complexitat rítmica, modalisme hispànic i un fugaç passatge protojazzístic. A aquest grup també cal sumar-hi el schubertià Estudi Op. 101 núm. 10 de Pere Tintorerque pren un caire de nocturn i idil·li que avança cap a una conclusió grandiosa sobre una figura obstinada de la mà dreta i acords com a accent harmònic a la mà esquerra. Igualment ambiciós descobrim Ricard Viñes en les lisztianes Thrénodie ou funérailles antiques, caracteritzada per una introducció percussiva, per l’ús del pedal i per la construcció de la melodia a partir de progressions sobre la tensió harmònica. Sens dubte, és una de les peces més originals d’aquest dijipack excel·lentment interpretat en tècnica i idiomatisme per la pianista Montse Ríos.
Saxofon contemporani
Són diversos els compactes que els darrers anys han ofert una dimensió del saxofon com a instrument lligat a la composició contemporània. En aquesta línia s’inscriu el primer treball de Quartet Vela (LMG 2171 DDD 75 minuts), que proposa un viatge sorprenent des de Catalunya a Xile passant per altres terres llatinoamericanes a partir d’obres escrites expressament per a quartet de saxofons que recreen tonades i ritmes folklòrics i populars com Tango pour une princeses désespérée i Il momento perduto de David Salleras, que combina virtuosisme, flamenc i una herència de l’estil dramàtic del neorealisme cinematogràfic italià del segle passat.
Destaca també la suite Tres aires latinoamericanos de Jean Pierre Karich per la senzillesa i força dels seus ritmes de trot i tango; Hargalaten de Miquel de Jorge dedicada a les intèrprets; Mirall trencat de Daniel López pel caràcter violent i jazzístic; i Femmes à la Fontaine de la vallesana Carla Obach, que inclou la veu amb etèries vocalitzacions en una original peça que recorda les follies barroques. No hi falten algunes transcripcions que aporten versatilitat de repertori, com l’efectuada per Julián Álvarez del famós quartet per a cordes, Vistes al mar d’Eduard Toldrà, precedides pel recitat dels poemes de Maragall que el van inspirar.
En resum, un digipack ben editat i convincents notes de carpeta en tres idiomes que presenta música contemporània, de fusió, que sona accessible, enèrgica i amb color, magníficament recreada per aquesta combinació instrumental que avala l’alt nivell interpretatiu de les noves fornades de músics catalans.
Femina, feminae
Al concert de Joventuts Musicals de Sabadell del 15 de gener del 2021, la clarinetista Marta Urzaiz i el pianista i compositor Gerard Pastor –ambdós sabadellencs d’adopció- van oferir un monogràfic en què aquest últim va presentar una potent selecció de composicions, algunes d’elles per primera vegada en concert, pertanyents a l’àmbit cinematogràfic. Un terreny que, juntament amb el de la música per a cobla i la sardana, l’han convertit en un dels valors emergents de la composició a Catalunya de la darrera dècada i que li han reportat un reconeixement palès en una vintena de nominacions (dues als Premis Gaudí del 2019), quinze de les quals s’han premiat en diversos certàmens.
A més van interpretar les suites recollides en aquest disc (Microcosmos, 34 minuts): Danses imaginàries i Femina-Feminae, inspirada per diverses pintures d’una exposició sobre pintura i escultura versada en la dona. Estructurada en vuit moviments curts que no cerquen un gran desenvolupament, exploren una varietat idiomàtica significativa en què el clarinet predomina secundat per un piano d’acompanyaments subtils i creatius: la tendresa (I), el grotesc i rítmic (III), el caràcter lúgubre i pesant (VII) o el deliri filigranesc com a conclusió (VIII) en què el clarinet és el solista.
La seva música traspua sensibilitat i allò tan difícilment definible com a sinceritat, en part per defugir artificis i efectismes en un llenguatge que combina referents estètics i compositius impressionistes, minimalistes i de principis del segle XX, mantenint l’horitzó de la preeminència melòdica i la comunicabilitat. Tendeix a la claredat expositiva en unes atmosferes bastides sobre un estudiat sentit de les progressions melòdiques i harmòniques, texturació austera i un flux orgànic en les tensions i contrasts de colors que traspua des d’un neoclassicisme en clau Satravinski i Ravel, fins a una filiació del seu admirat Albert Guinovart.
