Ara hi coincideixen dos noms carrer de Latorre i Gran Via, però aquest tram de via urbana, comprés entre la carretera de Barcelona i la Rambla, ha estat canviat de nom diverses vegades. Va néixer, a mitjan segle XIX, amb el nom de passeig d’Isabel II. Després de la Revolució del 1868, coneguda com la Gloriosa, el nom va ser passeig de la Revolució, una banda, i carrer de Latorre, l’altra (la via del ferrocarril estava al mig). Durant la guerra civil es va anomenar carrer de Pablo Iglesias i, a partir del 1939 i confirmat l’any 1985, carrer a Latorre a les dues bandes.
Popularment, però, era més conegut com la Rambleta. Nom que ara està gairebé en desús. Ja fa molts anys que va deixar de tenir aspecte de rambleta. El soterrament de la via del tren i la urbanització posterior el van convertir en una via ràpida.
L’any 1897 l’Ajuntament va plantar arbres a banda i banda –que es veuen molt escanyolits a la foto– per transformar aquell carrer en un passeig arbrat. Al cap dels anys, per l’aspecte que tenia, es va guanyar el nom de Rambleta. Mot que va perdurar gairebé tot el segle XX. Era una artèria molt coneguda per la majoria de sabadellencs.
El nom de carrer de Latorre ve per Francisco Serrano y Domínguez, duc de la Torre (1810-1885). Militar i polític liberal espanyol. Cap de la Unión Liberal, el 1867, es va sumar a les conspiracions antidinàstiques de progressistes i demòcrates, i el 1868 va participar decisivament en la Revolució de Setembre que va destronar Isabel II. Va ser nomenat president del govern provisional (1868-69). Fou el darrer president de la Primera República Espanyola. L’any 1868, l’Ajuntament va decidir eliminar el nom de la reina, per posar-hi el de qui la va destronar.
Totes les cases del rengle, 24 en total, compreses entre la Rambla i el carrer del Sol, es van construir entre 1858 i 1860, quan es va urbanitzar aquella zona després de l’arribada del tren de la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza. L’any 1860, el senyor Sallares i Gorina, propietari de la casa cantonera de la Rambla, que era de doble cos, va obtenir permís per aixecar un segon pis. Aquella edificació va estar ocupada entre finals del segle XIX i inicis del XX per La Providència, de Girabau i Pané, una companyia que destil·lava i comercialitzava l’anís Barcanona, una marca important per l’època. Anys més tard, el mateix senyor Pané va obrir-hi el quiosc Canaletas que, amb el pas del temps, i després de canvis de titular, va esdevenir el Bar Restaurant Canaletas. Encara que sempre va ser conegut com a Cal Pané.
A mitjan segle XX, la Rambleta era una via de comunicació important i amb molt moviment i trànsit de persones i de vehicles. Hi havia un col·legi, el dels Germans Maristes; i tres importants empreses, Tallers Baciana, Engranatges Picañol i Tallers Fontanet. A l’inici i al final hi havia dos emblemàtics i famosos establiments: Cal Pané a la cantonada de la Rambla i el restaurant Cuscó a la cantonada de la carretera de Barcelona. Tocant a Cal Pané hi havia la merceria Amadeu, els taxis Soto (que més tard hi van obrir un bar) i la rellotgeria Querol.
Un element molt vistós i necessari per als veïns del carrer de Sardà era el pont per a vianants, elevat pel damunt de la via del tren, que quedava entre els carrers del Sol i Sardà. Els anys cinquanta i seixanta del segle XX, a la banda del pont que quedava al carrer del Sol, s’hi posava una immensa parada de melons i de síndries que durava tot l’estiu. Passant pel davant feia goig contemplar aquella estesa de fruita tan ben apilada.
Aquelles cases de la Rambleta eren per a gent de classe treballadora. Els anys cinquanta, en una de les cases, cap al mig del rengle hi malvivia un pobre home, sol, deixat i pobre de solemnitat. Es passava al dia al portal de casa seva parant la mà per demanar caritat. Tenia dificultats per moure’s, tenia una cama ben torta i l’altra amb prou feines la podia bellugar. Una estampa que feia esgarrifar.
En una d’aquelles cases hi va viure, a partir del 1963, el pintor artístic Lluís Bonada, amb les seves germanes Francisqueta i Carmeta, quan van haver de deixar Can Xorco, una de les primeres masies del barri de Gràcia i que va ser derrocada per construir-hi naus industrials. També vivia en una altra casa l’Àngel Bombín, un dels fundadors de l’empresa Airmatic.
Pel que fa a la banda de baix, la del carrer de Sardà, també hi havia comerços a cada extrem. A la cantonada amb l’avinguda hi havia la Gironina, emblemàtica botiga de joguines, disfresses i de pirotècnia per Sant Joan i a la cantonada de la carretera de Barcelona hi havia el gerrer Miquel Massana. Tocant a la Gironina hi havia la barberia Ginesta, Confeccions Valls i una sabateria i, més o menys cap a la meitat del carrer, la torre Menna Claramunt, una edificació de gran bellesa, obra de l’arquitecte Josep Renom i Costa. Habitatge que, com altres mostres del patrimoni arquitectònic local, va ser enderrocat, víctima de l’especulació.
