[Per Josep Gisbert, periodista]
Sir Humphrey és el personatge de les populars sèries britàniques de la BBC Sí ministre i Sí primer ministre -vistes a Catalunya a través de TV3- que, en el paper de més alt funcionari, dirigeix com li dóna la gana el ministeri i fa fer el que vol al ministre, això sí, sota l’aparença que és el polític qui pren les decisions. Les sèries són una sàtira descarnada, però magnífica, de com en l’administració pública el poder real el té l’alt funcionariat i no el polític, en aquest cas el ministre, que a ulls de l’espectador apareix com el titella en mans del seu més fidel servidor.
El de Sir Humphrey no és, tanmateix, un personatge de ficció. I no ho és perquè està basat en la realitat, passada pel sedaç de l’exageració fins al límit de l’esperpent i l’absurd que amb tanta elegància saben treballar els britànics en les seves sèries d’humor, però realitat al cap i a la fi. Els britànics són els mestres indiscutibles de la sàtira política, probablement perquè la llarga experiència de la seva democràcia dóna molt de sí i alhora és prou sòlida per aguantar totes les caricatures que faci falta. Però Sir Humphrey no és avui un personatge exclusiu del Regne Unit. Amb els anys s’ha anat escampant arreu i ha arribat també a Catalunya.
El món polític de Catalunya fa temps que ha deixat de ser aquell oasi que abans molts veneraven i ara tots blasmen. I, tot i que encara té molt a aprendre de la classe política del Regne Unit, també té els seus Sir Humphrey escampats per les diferents administracions públiques. El cas de les anomenades llicències per edat dels funcionaris del Parlament que els permetia deixar de treballar als 60 anys i continuar cobrant el sou pràcticament sencer fins als 65 ho ha posat al descobert. Perquè resulta que el que hi ha darrere de tot plegat és la cobdícia d’un Sir Humphrey per agençar-se una jubilació daurada i que en veure que li perilla s’ofereix a fer-la extensiva graciosament a tot el funcionariat subaltern que té sota seu. I així tots contents, ell el primer. Pagant, és clar, no ell, sinó el Parlament, però fent creure al president de l’època que era el millor, com aquell imaginari primer ministre del govern de Sa Majestat engatussat pel seu Sir Humphrey. I després la picardia dels successius Sir Humphrey de torn vetllant discretament per la bona salut de la prebenda i la desídia dels successius presidents de torn encantats d’haver-se conegut hi van fer la resta.
Dit això, la responsabilitat exclusiva de l’escàndol és dels dirigents polítics, de tots sense excepció, per la mala gestió que han fet dels diners públics, perquè en tots els òrgans del Parlament en què s’havia tractat la qüestió -mesa, comissions, taules de negociació…- hi estaven representats tots els partits. O és que potser no són els polítics els que controlen el Parlament? O és que no havien fet la seva feina i no s’havien mirat ni s’havien llegit les normes de funcionament intern i els canvis que s’hi havien introduït? O és que el president no s’havia fixat mai què signava cada mes quan rubricava les nòmines? O és que havien dimitit les seves funcions i ho havien deixat tot en mans de Sir Humphrey? El que no s’hi val és a desviar l’atenció centrant malintencionadament el focus en el conjunt del personal del Parlament, que fins ara ha gaudit dels beneficis d’un privilegi, certament, però que no el va promoure i que un cop els mateixos polítics incompetents i maldestres s’han afanyat a tapar-ho suprimint-lo de forma unilateral caldrà veure fins a quin punt es podria considerar laboralment un dret adquirit.
I els que de cop i volta han anat de puristes i s’han atrevit a donar lliçons de moral estaria bé que es preguntessin per què ara, el 2022, que ha sortit a l’Ara s’ha muntat el gran sidral i quan tretze anys enrere, el 2009, ho va publicar La Vanguardia no va passar res. Amb permís de Sir Humphrey, per descomptat.
