Publicitat
Història

Aquells cupons per racionar la misèria

El Josepet anava coix i amb un posat força desmanegat. Es movia tot trontollant i avançava fent sotracs. Feia molta pena veure’l caminar, pobret. La gent deia que era a causa d’haver menjat tantes guixes i farinetes. De fet, hi havia una relació directa entre la seva malaltia i el que havia menjat, i és que el Josepet patia latirisme, una afectació de paràlisi muscular provocada per la ingestió exagerada de guixes (Lathyrus sativus) una lleguminosa de la família dels tramussos que conté un aminoàcid neurotòxic. Les mateixes guixes que s’utilitzen per jugar al quinto.

Els anys de la por i de la gana, després de la guerra, el règim alimentari de les persones era molt deficient. Als pobles de pagès no es passava gana, però en ciutats industrials com Sabadell, no tothom gaudia de l’alimentació adequada. Formaven part de la dieta diària aliments com patates, guixes, farinetes, mongetes amb jaumets (uns insectes paràsits de les mongetes), bacallà, anomenat aleshores el menjar dels pobres, llet en pols, pa negre i para de comptar. Les guixes també es molien i se’n feien farinetes.

Un informe determinava que els adults consumien menys de 1.500 calories diàries, quan estudis posteriors concloïen que el mínim requerit per a una persona són 2.000 o 2.200 calories. Es calcula que entre 1939 i 1942 es van produir a Espanya entre 200.000 i 600.000 morts a conseqüència de la mala alimentació o de les malalties que se’n derivaven.

El sistema de racionament d’articles de primera necessitat es va establir el 14 de maig del 1939, mitjançant un ordre del Ministerio de Industria y Comercio, per assegurar-ne el proveïment a les famílies. Poc després, un altre ordre va fixar les quantitats que havien de ser lliurades a preu de taxa, que variaven si es tractava d’un home adult, una dona adulta, una persona de més de 60 anys (el 80% del que rebia un home adult) o un menor de 14 (el 60%).

Les cartilles estaven classificades en tres categories, que anaven des de la que corresponia als que més recursos tenien, fins a la dels més pobres. De totes maneres, les quantitats establertes oficialment pel decret del Govern per a una persona adulta, per exemple, que havia de rebre 400 grams de pa, 250 de patates, 200 de peix fresc, 100 de llegums, 125 de carn, 30 de sucre, 25 de cansalada i 10 de cafè al dia, poques vegades es complien. La majoria de les vegades aquestes quantitats no tenien res a veure amb les que finalment es lliuraven a cada ciutadà. El racionament no va complir la seva funció gairebé mai.

La fam feia estralls a la població i el problema de l’abastament es va convertir en el tema estrella de les memòries dels òrgans del franquisme durant la segona meitat dels anys quaranta.

Simultàniament, va aparèixer l’estraperlo. Sovint, l’única opció per assegurar la supervivència era comprar al mercat negre, on els preus eren desorbitats per a la majoria de la població. Variaven d’una ciutat a una altra, i d’un dia al següent. El 1946, l’estraperlo va assolir cotes excepcionals, costant la majoria dels productes tres vegades més de mitjana del que indicava la taxa. L’informe de la Cambra de Comerç de Sabadell d’aquell any, per exemple, deia que el preu del sucre era deu vegades més gran que l’oficial, i que el pa s’havia multiplicat per quatre, el de l’oli per sis, el de l’arròs per cinc i el de les patates per tres.

Era difícil per a la policia controlar els estraperlistes, a cada barri n’hi havia. Però com gairebé sempre, pagaven justos per pecadors. A una pobra dona del carrer de Sardà que no feia estraperlo, tant sols havia anat al poble a buscar menjar, li van confiscar tot el que duia.

“En la mañana de hoy por el Inspector de Arbitrios Ángel Hilario Sancho, ha sido sorprendida la que dijo llamarse CECILIA VILALTA BAELLA, de 39 años de edad, casada, domiciliada en la calle Sardá, nº 13, de esta ciudad, llevando cinco panes de harina blanca y cinco kilos aproximadamente de habichuelas, manifestando haber adquirido el pan a cambio de trigo en el pueblo de Las Ventosas (Lérida) y las habichuelas regaladas por familiares suyos en el mentado pueblo, procediéndose a la incautación de dichos artículos por carecer de la guía que determinan las disposiciones oficiales.

Lo que participo a V. E. para su conocimiento y efectos oportunos, poniendo a su disposición los artículos decomisados y adjuntándole la declaración prestada por la misma.

Por Dios, España y su Revolución Nacionalsindicalista.

Sabadell 22 de juliol de 1941”

El 1943 va entrar en vigor la cartilla individual, en substitució de la familiar, amb l’objectiu de dur un control més exhaustiu del repartiment. Però allò tampoc va millorar la situació.

Van ser tretze anys de gana i misèria amb la cartilla de racionament en funcionament, que oficialment va estar vigent fins a l’abril del 1952. En aquella data, va desaparèixer per als productes alimentaris, en una època en què el consum de carn per càpita s’havia duplicat. Enguany farà setanta anys.

Publicitat
Comentaris
To Top