[Per Julià Guerrero, periodista]
El barri sabadellenc per excel·lència és i serà la Creu Alta. Té ànima de poble més que de barri, amb el gran avantatge de ser molt cèntric sense els inconvenients justament de ser el rovell de l’ou d’una gran ciutat. Els que hem viscut sempre a Sabadell –i gairebé sempre a la Creu Alta–, sabem que el creualtenc té un pedigrí especial. Si més no, ens ho creiem.
Un creualtenc pota negra pertany al Centre Sant Vicenç, o al Colón, és soci del Centre d’Esports o del Bàsquet Creu Alta, beneeix la Palma a la plaça de la Creu Alta i mira la passada de Sant Antoni a la cantonada de carretera de Prats amb Francesc Layret perquè és el moment del gir més espectacular. És crític amb l’Eix Macià però el Corte Inglés sempre el té a mà. Pondera el pes cultural de l’Estruch i veu amb naturalitat que la biblioteca del barri sigui uns safareigs, per tronada que pugui semblar la idea (ho és, i molt). Els vermuts dels caps de setmana a l’Hotel Urpí són un ritual, com també ho són els esmorzars contundents a Cal Pare –i la conversa amb la Trini que no falti– o la passejada pel mercat municipal de la Creu Alta amb el carretó buscant producte fresc –les cues a la Pollería Rosa són proverbials– i, si és dimarts, fent una volteta pel mercadillo.
Bona part del barri –i això és un factor clau del seu èxit– es retroalimenta amb la seva pròpia població: quan una jove o un jove de la Creu Alta s’independitza, mira de mantenir-se al barri o a prop del barri –n’hi ha alguns (posteriorment penedits) que opten per Gràcia o la Concòrdia, aquest últim el barri germà petit, una mena de Lebensraum de la Creu Alta, com també ho són alguns carrers de Can Puiggener–. A més, és símbol de prosperitat per als sabadellencs d’altres punts de la ciutat traslladar-se a viure a prop de l’eix carretera de Prats-Avinguda 11 de Setembre –molt ben comunicat– amb barreja de pisos nobles –en el cas de les construccions més antigues–, promocions atractives de no més de 25 anys i la munió de casetes angleses, el somni de moltes parelles que, a vegades, pot esdevenir malson per culpa dels veïns ocupes (amb c de caragirats), també instal·lats en diversos carrers.
La llarga història del barri atorga als més veterans la possibilitat de transmetre a les noves generacions certa mitologia creualtenca. Cadascú té la seva, de mitologia. El meu tros de carrer, per exemple, abans conegut com a Jonqueres (ara carrer de Castellar). no va ser asfaltat fins a finals dels setanta. Aleshores també el moviment veïnal va aconseguir convertir en places dos solars on s’havien d’edificar blocs de pisos fent guàrdies a les nits per impedir l’entrada de les excavadores. Un d’aquests espais és la popular plaça dels Avis (i de les Àvies) –un col·lectiu protagonista al barri, per cert–, molt a prop d’on fins a principis dels noranta va regnar el Montecarlo (el nostre particular Cinema Paradiso), un temple del qual vaig ser devot gairebé totes les setmanes des que tinc memòria i fins que va tancar diria que un diumenge a la nit amb Entrevista con el vampiro a la cartellera. Aquella nit, al final de la projecció, es van obrir els llums entre aplaudiments tímids dels que vèiem desaparèixer per sempre un tros de vida del barri.
La Creu Alta és un lloc agradable per viure, per passar la vida, com cantaven els Pata Negra. Una mica previsibles, potser, els creualtencs conreem una manera de ser i fer que es podria qualificar de petita burgesa amb puntuals tocs de bon gust, com la tria de gossos de companyia. No em pregunteu per què, però gairebé tots els que tenim mascota canina ens decantem pel Border Collie. O jo soc l’únic que ho ha notat?
