Publicitat
Història

Quan estalviar era una virtut

/ ÒSCAR ESPINOSA

La Roseta va anar a aprendre de cosir a l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis fins als 12 anys, edat amb la qual va entrar a treballar d’aprenenta de cosidora a Cal Seydoux, l’empresa tèxtil francesa establerta a Sabadell des del 1893. Quan va poder disposar d’una setmanada fixa, el primer que varen fer els seus pares va ser obrir-li una llibreta d’estalvi a la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Aquella llibreta s’engrossia setmanalment amb l’import d’una pesseta, després dues, més tard tres…

Gairebé amb fidelitat religiosa, cada dissabte al migdia, plegant de la fàbrica, la Roseta anava al carrer de Gràcia i feia la corresponent imposició. Era atesa per un amable caixer que, guarnit amb visera i manguitos, anotava la quantitat a la pàgina corresponent de la llibreta.

Un comportament semblant es podria fer extensiu a la immensa majoria de famílies treballadores. En començar a treballar, la joventut de Sabadell estrenava una llibreta d’estalvi. També era habitual l’ús de guardioles que les entitats d’estalvi posaven a disposició de qui les demanava. Aleshores hi havia a la ciutat quatre bancs i dues caixes, però la gent de Sabadell tenia la inclinació d’anar a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Amb la titularitat d’una llibreta no es podia esperar cap rendibilitat propera. L’interès que reportava era del 3% anual. Era una qüestió de seguretat, de tranquil·litat i de llarga durada. Es tenien els estalvis –que es recuperarien al cap de molts anys– ben guardats. Aleshores, més que una operació de tipus econòmic, estalviar era una virtut més. Es fomentava l’estalvi a la joventut com una qualitat moral per defensar-se a la vida. Els sogres, havent educat filles i fills amb aquesta premissa, desitjaven que els seus gendres o nores no tinguessin la mà foradada.

No tothom tenia el mateix comportament. El Peret de cal Sord, per exemple, no tenia gens de confiança en les entitats bancàries i preferia el seu particular sistema: guardar els estalvis “sota la rajola”. Realment no havia d’aixecar cap de les rajoles de casa seva per amagar-los, però sí que utilitzava un sistema similar. Tots els calés que podia arreplegar per guardar-los, com monedes i bitllets petits, els posava dins d’un mitjó i el col·locava ben amagat a la calaixera. Quan el mitjó estava ple del tot –entre monedes i bitllets petits hi solien cabre unes mil peles– anava a la fleca, a la botiga o al cafè de la cantonada i les canviava. Aquell comerç obtenia canvi i el Peret un bitllet verd. Es podria dir que en col·leccionava. Els bitllets també els guardava a la calaixera, però a partir d’una quantitat li va semblar massa fàcil i perillós. Si entraven lladres el primer que registrarien seria la calaixera. Aleshores va trobar una ubicació molt més segura. Va posar tots els bitllets de mil dins d’una capsa de sabates i la va amagar sobre de l’encanyissat. Uns anys enrere, quan amb l’encanyissat van bastir el fals sostre de la casa, l’enguixador hi va deixar un forat que, tapat amb una placa de guix practicable, quedava ben dissimulat i molt difícil de descobrir. Tan sols ho sabien ell i la seva dona.

/ CEDIDA

Un dia, després de comptar-los, sense adonar-se’n, es va descuidar un bitllet de mil al damunt de la taula del menjador, en entrar la seva neta petita i veure’l va exclamar, amb candorosa innocència: “Quina pesseta més grossa!”. Malgrat aquell descuit, el Peret estava segur que el seu sistema era el millor i que ningú descobriria l’amagatall. De fet, tampoc hi va haver ocasió perquè el van trobar abans els rosegadors. Un dia que el Peret, amb el seu acostumat ritual, va anar a afegir un altre bitllet a la col·lecció es va endur una sorpresa majúscula i va quedar de pasta de moniato. En treure la tapa va trobar dins la capsa una muntanya de confeti de color verdós i blanquinós. Els ratolins havien foradat la capsa i havien fet festa grossa. Era l’any 1960.

Amb una gran sensació de vergonya i de ridícul no ho deia a ningú, però la seva neta petita es va encarregar d’escampar pel barri que els ratolins s’havien menjat totes les pessetes grosses de l’avi. Només el Peret era coneixedor del preu de la festassa dels ratolins.

I és que per guardar els diners a casa no hi havia millor solució que una caixa forta, com per exemple les de Vimar, fabricades a Sabadell, aquelles al davant de les quals els lladres es queixaven tot dient: “Impossible, és una Vimar”.

Però el millor i més recomanable era fer ús de les caixes d’estalvi. I a la nostra ciutat, la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, que va néixer l’any 1859 per promoure l’estalvi, per administrar i gestionar cabals que li eren confiats i per facilitar serveis financers. A més, va desenvolupar una important obra social. Durant molts anys, la Caixa d’Estalvis de Sabadell va ser una entitat exemplar i els sabadellencs encara no som ben conscients que la seva desaparició va ser quelcom més que la pèrdua d’una entitat bancària.

Publicitat
Comentaris
To Top