La masia de Castellarnau, també coneguda com a Torre Berardo, és una mansió senyorial del segle XIV situada al terme municipal de Sabadell que va ser edificada, probablement, entre els segles XIII i XIV. Té dues plantes i vessants a dues aigües, així com una destacable torre de planta quadrada de disset metres d’alçada que tenia funcions defensives, la qual va ser afegida a la casa el 1575. La construcció d’aquesta torre va ser fruit d’una aposta familiar. També forma part del conjunt la capella de l’any 1629, que se situa just davant.
Com que era una masia adscrita a la parròquia de Sant Julià d’Altura, va pertànyer al municipi de Sant Pere de Terrassa fins al 1904, quan va passar a formar part de Sabadell.
Hi ha documents que mostren que l’any 1310, Simó d’Arnau era el propietari de la masia que, tenint el nom de castell, no tenia cap característica per poder definir-la així. Ni per estructura, ni per construcció. L’any 1325 aquella mansió va ser venuda a la família Borrell i des de llavors va ser coneguda com a Mas Borrell.
Varen passar els anys i el 1462, el Narcís, el fill d’aquesta família, es va casar amb l’hereva de la masia de Can Maduixer, situada a dos quilòmetres de distància i pertanyent a la vila i terme de Terrassa. No tot foren flors i violes, per qüestions de dots i de límits i dominis de les finques, el tracte entre les dues famílies aviat va esdevenir en una rivalitat no gaire cordial.
Era l’època de la guerra de Remences i les dues famílies es van proposar construir a cada masia una torre de vigilància o de defensa per refugiar-se en cas de ser atacats, tant pels fets bèl·lics com de malfactors. Diu la llegenda que la rivalitat les va dur a competir a veure qui aixecava la torre més alta i més esvelta. És a dir, Mas Borrell rivalitzaria amb Can Maduixer en la construcció de la millor torre de guaita i defensa dels voltants.
Van guanyar els de Can Maduixer. Diuen que els va quedar una torre tan bonica que tothom que passava per allà l’anomenaven la Torre Bonica. Era de línia quadricular amb un sostre piramidal i una finestra gòtica. A les seves parets hi havia uns esgrafiats, de doble grandària natural, que representaven motius i personatges religiosos. La llegenda segueix dient que els del Mas Borrell, per causa de la construcció de la seva torre, van quedar arruïnats del tot. Va ser un cas tan seriós, que l’hereu del Mas Borrell va acabar treballant de jornaler o de mosso de quadres a Can Maduixer.
El primogènit de Can Maduixer va vendre la finca a la família Viver, oriünda de Sant Quirze de Terrassa, a partir de llavors es va conèixer com a Can Viver de la Torre Bonica. Nom que amb els pas dels anys va esdevenir Torrebonica, el veïnat que queda entre Terrassa i Sabadell.
Aquest nom de la masia va perdurar fins al 1909, quan el darrer hereu de la família Viver, Ramon Viver i Arnet, va signar l’escriptura de venda de la masia i de les terres al Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi, que va enderrocar la masia per construir un sanatori, obra de Josep Domènec i Mansana.
El dia 28 de gener del 1911 s’inaugurava el sanatori. El 1922 s’incorporava a la institució la Caixa de Pensions, que va acabar de donar el darrer impuls a la remodelació de l’edifici. El 1930 es beneïa la nova capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat
Pel que fa al que era Can Borrell (actual Castellarnau o Torre Berardo), a la segona finestra de la torre apareix un escut amb les lletres J. H. S., la inscripció Montserrat Borrell i l’any 1575, que correspon a la seva construcció, així com a l’època del millorament de la finca. El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines a Francesc Berardo, el tercer fill d’una rica família genovesa establerta a Barcelona que comerciava amb draps de llana, ferro, cuirs o vi, entre altres productes, que exportava de Catalunya cap a Palerm, però també cap a Finale i Gènova. Així mateix, intervenia en el comerç atlàntic, a Sevilla, Cadis i Lisboa. Francesc Berardo només la va posseir fins al 1648, quan va ser adquirida per Juan Martín, de Barcelona, i res no va canviar de la seva estructura. S’hi va instal·lar un Club Hípic, s’han efectuat diverses reformes (creant-se al seu voltant una urbanització residencial) que donen a la finca un caràcter típic de noble casa de pagès catalana. La mansió, de set segles d’antiguitat, va pertànyer tan sols 26 anys a Francesco Berardo, però sigui perquè es tractava d’un estranger o per haver-se fet pública i popular la singular història de la torre, ha perdurat el nom de Berardo. Actualment, realitza les funcions d’hostaleria.
