Ara fa unes dècades, la canalla començava el dia sucant pa dins un bol ple de llet abans d’anar a l’escola. Els col·legis nacionals, a mig matí, donaven un got de llet en pols a la mainada. A més, al vespre, hi havia el costum de beure un got de llet abans d’anar a dormir. Quan la intolerància a la lactosa encara no era un problema, la llet de vaca era un aliment necessari i imprescindible. La seva aportació de proteïnes, vitamines i minerals afavoria el creixement.
Si era important el consum de llet de vaca aquella època, ho mostra el fet que a Sabadell, per exemple, hi havia desenes de lleteries i vaqueries repartides per totes les barriades. El fet d’anar a buscar la llet era una de les feines domèstiques i diàries. Tothom sabia que s’havia de bullir abans de consumir-la. Hi havia algunes mares previsores, poques, que feien arrencar dos bulls.
A partir de mitjan segle XX les vaqueries de l’interior de les ciutats varen ser víctimes d’una lenta, però irreversible, croada en contra seva. La prohibició es va aconseguir l’any 1961, gràcies al Reglamento de Activitades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas, aprovat per a poblacions de més de 10.000 habitants. La norma donava deu anys de termini als propietaris de les vaqueries perquè les traslladessin a zones allunyades de l’interior de les ciutats. Segons aquell reglament totes les activitats que produïssin fums, males olors o poguessin alterar la higiene del medi ambient, havien d’estar allunyades de la població.
En deu anys, més o menys, totes les vaqueries de Sabadell van desaparèixer. Totes excepte la reconeguda Granja Sant Pau perquè ja estava ubicada als afores, al sud de Sabadell i a mitja hora a peu del centre de la ciutat.
La Torre de Sant Pau o casa de Riusec, que antigament era coneguda com la casa de Ximenis, és del segle XVI. Amb els anys va rebre el nom del lloc on estava ubicada, el terme parroquial de Sant Pau de Riusec. Durant segles va ser una explotació agrícola considerable. Ja ho era en època romana, quan hi havia una vil·la; ho continuà essent en època medieval i també modernament.
Es defineix com una masia de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dos vessants que donen aigües a les façanes laterals. Té un portal de pedra adovellada, tres finestres renaixentistes i un senzill rellotge de sol.
Hi ha dades del segle XVIII sobre un procés que tingué lloc entre el propietari i el procurador reial de la Universitat de Sabadell, doncs el primer asseverava que al procurador no li pertocava tenir jurisdicció sobre aquestes terres. El 4 de febrer de 1638 la sentència provisional anava a favor de la Universitat de Sabadell. Posteriorment, Ximenis, el propietari, traspassà la torre als Pares Servites de Barcelona. Els Servites foren fundats a Florència el segle XII. Durant el segle XVII s’estengué per tot Catalunya aquest moviment religiós propagat per l’orde dels Servents de Maria, que fomentava la devoció a la Mare de Déu dels Dolors.
Entrat el segle XX, la Torre de Sant Pau va passar a mans privades i va rebre el nom de Granja Sant Pau, on es produïa i envasava llet. La botiga de venda la tenia, però, a la mateixa Rambla de Sabadell. Si li mancava producció de llet, la comprava a altres granges, com la de Cal Jornet Xic de Mollet.
A inicis dels anys setanta, els germans Marsal, propietaris de la Granja Sant Pau van fer un gran pas endavant, van apostar per la llet envasada i la van transformar en la firma Industrias Lácteas Sant Pau, una gran central lletera, amb instal·lacions modernes, situades al costat mateix de la granja i que podia anunciar els seus productes amb els següents referents: “Pura llet de vaca, d’exquisit sabor, al 3% de crema”. “Amb totes les seves vitamines i proteïnes”. “En envàs hermètic de garantia absoluta”. ”De llarga conservació”. “Embotellada a la Central Lletera més moderna d’Europa”. Altres productes de la marca eren, també: nata, batuts, flams, formatge i iogurts.
Tot plegat era massa idíl·lic, potser. Perquè el final d’aquesta història no és el millor. De vegades la desgràcia i l’infortuni apareixen quan menys s’espera. Com aquell fatídic dijous 15 de febrer del 1962, en què un dels propietaris de la Granja Sant Pau va perdre dos fills en un accident ferroviari. L’accident es va produir en un pas a nivell sense barreres, de la xarxa dels FFCC, quan un tren va atropellar l’automòbil conduït per Jaume Marsal, que duia al vehicle els seus tres fills, el Josep, el Jordi i l’Isidre, d’11, 8 i 6 anys, respectivament. El pare els havia recollit a Bellaterra a la sortida de l’escola i tornaven cap a casa seva. En Josep i en Jordi van resultar morts a l’acte. El pare i l’Isidre van resultar amb ferides gravíssimes i van ser ingressats en una clínica.
Al cap de vint-i-un anys, un incendi, intencionat o no, va acabar amb les instal·lacions d’Industrias Lácteas Sant Pau. Si bé, els anys setanta les coses havien anat bé, a inici dels vuitanta es van torçar i empitjorar. Aquell incendi del dia 3 de gener del 1983 va deixar al carrer 51 treballadors i va ensorrar un projecte que havia començat amb la reconeguda Granja San Pau.
