[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Fa un parell de setmanes, arran de la participació en la taula rodona de la Fundació Bosch i Cardellach i la posterior publicació de l’article Jugant amb foc, vaig comprendre que, en aquesta ciutat, hi ha determinades qüestions que desperten grans susceptibilitats. Per aquest motiu, abans de prosseguir, volia adreçar les meves sinceres disculpes a les tortugues i als mussols que es van poder sentir menystinguts pels meus arguments.
Certament, van ser dies força moguts. Diumenge, quan semblava que l’onatge remetia, em trobava al pavelló del Sant Nicolau, on el nostre sènior femení estava jugant un partit de la fase d’ascens a Copa Catalunya. La lluita aferrissada per cada possessió de les grana m’havia permès oblidar, per una estona, el surf i les seves derivades. Fou aleshores quan, acabat el matx, en Bernat Lladó, geògraf i escriptor, se’m va atansar per dir-me que volia parlar de l’article.
He de reconèixer que, com un gat escaldat, vaig témer el pitjor i vaig pensar “prepara’t a rebre de valent…”. Però, ben al contrari, en Bernat va dir-me que l’article li havia interessat molt. Vam estar conversant llargament sobre decreixement econòmic, estrès climàtic, desenvolupament endogen, progrés tecnològic… Jo vaig concloure que, comptat i debatut, no calia capficar-s’hi gaire, ja que, si existia alguna solució a aquests reptes, vindria de fora. Ell, en canvi, es va mostrar més optimista i va destacar la capacitat innovadora del teixit associatiu i popular català en processos de transformació social. Vam quedar sols a la grada. Els llums del pavelló es van anar apagant mentre els nostres fills feien els últims tirs a cistella en una pista deserta.
De resultes de la conversa, en Bernat m’ha regalat un exemplar del seu llibre Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, creat conjuntament amb la Berta Tiana i en Maties Serracant. Es tracta d’un clarivident testimoni fotogràfic, cartogràfic i assagístic d’una ciutat esquerdada i d’una època feridora. Us recomano que el recupereu. Tant de bo els autors s’animessin amb un Urbanoporosi 2.0, que revisités els antics badalls i en localitzés de nous.
Post scriptum: les fotografies en blanc i negre d’edificis tapiats del llibre m’han semblat una metàfora profètica del que hem viscut posteriorment a Catalunya. Som un país tapiat.
