El XXXVII premi de periodisme en memòria a Cirilio Rodríguez, organitzat per Asociación de Periodistas de Segovia ja té guanyador, i és de Sabadell. Parlem de Plàcid Garcia-Planas, periodista sabadellenc, enviat especial a llocs de conflicte i redactor de la secció Internacional de La Vanguardia.
En una ajustada votació Garcia-Planas es va imposar als corresponsals Jacobo García , de El País, i Griselda Pastor, de la Cadena Ser. A l’hora de decidir-se el jurat, format per una àmplia representació de mitjans nacionals de televisió, premsa o ràdio; ha valorat “la seva honestedat davant la llengua i la seva capacitat de tensió entre llengua i literatura”.
Des del Diari de Sabadell li hem realitzat una petita entrevista, per conèixer la seva valoració del premi i parlar de diferents aspectes del reporterisme bèl·lic i de l’actualitat.
Quina valoració en fas del premi obtingut?
El millor d’aquest premi és que te’l donen els mateixos professionals i això és maco. Tinc per norma no presentar-me a cap certament, però en aquest m’hi han presentat i l’he acceptat amb bon grat perquè és el premi més prestigiós de periodisme internacional que es dona a l’estat espanyol. M’ho prenc, no com una culminació sinó com una responsabilitat per ser exigent amb mi mateix.
Com és la feina de reporter de conflictes?
El reporter és aquell qui descriu el que veu, l’objectivitat no existeix. Existeix la veritat, l’honestedat i la predisposició a explicar el que estàs vivint. M’agrada descriure allò que veig, no faig anàlisi perquè la gran majoria s’acaben equivocant, ja que la vida sempre ens passa per sobre. És important dubtar i deixar-se sorprendre per la realitat.
Recordem que recentement vas viatjar a Ucraïna, com veus la situació actualment?
Més enllà dels cadàvers el que més m’ha impressionat és veure com es maten amb un paisatge marcat pels monuments soviètics a la fraternitat entre aquests mateixos pobles i com s’acusen,uns i altres, de nazis. El conflicte és una demostració més de com canvien les coses en poc temps, fa tres mesos ningú deia que Putin envairia i ningú s’imaginava que Ucraïna resistiria.
Has participat en diversos conflictes, quin t’ha impressionat més?
N’hi ha dos de principals. El primer és Bòsnia, perquè és on vaig començar i és on vaig aprendre la majoria de coneixements de la professió. L’altre és Afganistan, diria que és el país més enrederit i allunyat de la resta del món que he vist mai.
Hi ha conflictes de primera i altres de segona?
Òbviament. Tot i això, dels mediàtics la gent al final també se’n cansa. El que és clar és que una guerra llunyana on ens costi identificar-nos amb el conflicte ens interessa menys que un de proper. Per tant, un dels nostres objectius és aconseguir reflectir el dolor de l’ésser humà sigui quina sigui la guerra que cobrim.
Aquests dies hem conegut l’assassinat de la periodista palestina Shireen Abu Akleh, és perillosa aquesta professió?
Evidentment, és una professió perillosa, però cal tenir en compte una diferència. La Shireen va ser assassinada al seu país, els periodistes locals en zones de guerra sí que viuen en un perill constant. A nosaltres, en canvi, ningú ens obliga a anar a la guerra hi estem un temps i tornem a casa. Ells això no poden fer-ho.
Observem com cada vegada els conflictes són narrats més per les xarxes socials i la seva immediatesa, com es pot evitar caure en la falta de contrast i la desinformació?
La immediatesa dels mitjans fa que se’ns estigui robant el present, la rapidesa informativa t’empeny cap al futur. Amb més tranquil·litat podríem contrastar i reflexionar més. Informar no és una pluja de dades, és informació que cal pensar, treballar i contrastar.
Centrant-nos en tu, tens algun llibre o projecte pensat pel futur?
He fet molts llibres de diferents temes, ara mateix estic preparant dos documentals. Un d’ells és un retrat de la Guerra Civil a partir d’un partit de futbol, també en farem un llibre. És parlar de guerra i pau a través del futbol.
