El teclista Marc Lloret vesteix musicalment les lletres de David Carabén, a qui acompanya amb Mishima des de fa 23 anys. Estrenaran el seu darrer i novè àlbum, L‘aigua clara, el primer dia de l’Embassa’t, a les 22.15h.
Serà la tercera vegada que vindreu al festival, després del 2012 i del 2018. Comenceu a tenir una relació força estable amb l’Embassa’t.
La línia artística que defensa l’Embassa’t i la manera d’entendre la música ens encaixa bastant. És un festival que defensa les apostes locals, hi dona importància, i les equipara amb apostes no tan locals. Ho mou gent interessada per la música, amb una línia i una lògica de programació d’artistes que es pot entendre molt bé.
Fa 23 anys que ets a Mishima amb David Carabén . El temps ajuda a l’hora de vestir musicalment les seves lletres? He llegit que en aquest darrer disc sorgeixen de monòlegs interiors!
El que ens agrada fer és fer punta a les seves lletres amb el to que nosaltres donem a la cançó. Que el paisatge sonor acompanyi les lletres i no despisti. Ha d’acabar fent que la seva lletra brilli més i que tingui el màxim d’interpretacions possibles. Perquè, encara que les lletres puguin sorgir de monòlegs interns, o de detonants concrets, ens agrada que cadascú faci les seves interpretacions. Després de tant temps, amb el David som amics, tenim confiança i sabem a què dona importància.
Fa poc vau estrenar el directe del nou disc a Girona. Hi ha pressió per veure què pot funcionar millor?
Hi ha molta dificultat a l’hora de decidir quins temes surten i quins entren al concert, perquè hi ha moltes cançons importants per nosaltres. N’entren 10 de noves i n’hi ha que han de caure del repertori, com Qui n’ha begut. S’ha de donar espai a d’altres per confegir un repertori amb moments àlgids i amb lògica narrativa i instrumental. Un passeig d’emocions perquè la gent surti amb ganes de més. La pressió no ve de fora, sinó de dins. Els primers mesos de concerts, es va ajustant i corregint el repertori.
Quines estan funcionant millor, de moment?
Hi ha molta diversitat i això és bonic. Amb el primer feedback, ens han dit més El gran lladre, Gener sobri i Sé que ets tu que no pas els tres primers singles amb què vam arrencar.
De quina cançó et sents més orgullós?
No sabria dir-t’ho… De totes, perquè han representat un gran esforç i ens hi hem involucrat molt. Independentment que hi hagi participat més o menys. Per exemple, Mia Khalifa té unes guitarres i un dibuix molt bonic. Té narrativa i reflexió i, tot i que no hi apareixen gaire els teclats, em fa sentir molt orgullós.
M’ha sobtat que una cançó amb nom d’actriu porno tingui profunditat per reflexionar sobre l’amor, la mort, la mentida…
El detonant del nom no és fer la gracieta, sinó que és fruit d’una entrevista que el David llegeix sobre ella, on diu que va decidir deixar-ho perquè va voler. Ni per amenaces, ni per pressió del puritanisme, ni del masclisme, ni per pressió social. Reflexiona sobre la llibertat i fa una comparativa de l’actriu porno amb l’artista, que també trafica amb els sentiments.
Vau dir que ‘Ara i res’ sintetitzava la postcrisi dels 40. ‘L’aigua clara’ il·lustra alguna fase vital?
És una barreja de coses. La pandèmia ha influenciat algunes de les lletres, també els anys que portem com a grup, l’edat que vivim… La pandèmia ha sigut una caricatura de com és la societat, de com encarem pors i ens entenem a nosaltres mateixos.
