Va vestir la samarreta arlequinada amb 21 anys i ha tornat amb 52 com a segon entrenador, de la mà de Pedro Munitis, amb qui forma tàndem des de fa moltes temporades. Manolo Sánchez no va poder evitar l’emoció el dia del seu retorn a la Nova Creu Alta. De fet, s’ha convertit en l’únic representant sabadellenc de la plantilla en la temporada 21/22. Mentre gaudia d’uns dies de descans entre França i la Costa Brava amb la seva parella, va reflexionar pel Diari de Sabadell sobre l’intens curs passat.
Quina nota final hi posaries? Penso que ha de ser una molt bona nota, gairebé un excel·lent, sobretot pensant d’on veníem. D’estar en zona de descens a tenir opcions de fer el play-off en l’última jornada crec que és un recorregut molt positiu. Ens vam quedar a un pas, és com l’esportista que acaba quart i no pot accedir al podi.
Quan Munitis et diu ‘anem a Sabadell’, tu què penses? D’entrada, una gran emoció perquè tornava a casa i al meu club. D’altra banda, també suposava una responsabilitat afegida per a mi. Per la meva condició de sabadellenc puc assegurar que vaig patir molt més a la banqueta. No era un club més o una etapa més. Era el Centre d’Esports i pel meu grau d’exigència no podia fallar. Ho he passat malament.
Quina anàlisi vau fer de la plantilla abans d’aterrar a la Nova Creu Alta? Teníem clar que hi havia bons elements i calia fer funcionar la maquinària. Hi ha entrenadors que tenen un efecte revulsiu immediat i després es dilueix. Amb Munitis és a l’inrevés. Ell pretén inculcar la seva idea, l’estil de joc i el que vol transmetre. Potser és un procés més lent, però quan el jugador capta el missatge arriben els resultats, com ha passat.
Agafar un equip en descens dissenyat per lluitar a dalt també és un risc… Per descomptat, però teníem clar que hi havia jugadors contrastats i amb un potencial per aspirar a tot. Una altra cosa són les circumstàncies, l’estat anímic i de confiança… Normalment, un equip que baixa ho té difícil l’any següent perquè parteix amb molta pressió i sovint pot caure en la confusió.
L’agònic 0-1 a Castelló va ser el punt d’inflexió? Veníem de patir la Covid i dues setmanes sense competir i aquesta situació ens va permetre treballar més en grup i inculcar el que volíem fer com aspectes tàctics i individuals. És cert que vam patir moltíssim físicament durant el partit, però aquella victòria ens va donar molta energia.
De veure’s amb l’aigua al coll a parlar de play-off. Això com s’encaixa? Això només pot passar a la Primera RFEF. És una categoria terrorífica i aquest grup 2 encara més, per la seva igualtat i l’elevat nivell. Nosaltres només ens vam centrar a sortir del pou: ho vam aconseguir amb molt de patiment. Guanyaves i guanyaves i encara no sorties… Després el míster no podia augmentar la pressió psicològica parlant del play-off. Per això es negava a pronunciar la paraula. Era com fer-nos un tret al peu.
Manolo Sánchez a l’àrea tècnica de la Nova Creu Alta / Lluís Franco
Però l’entorn i l’afició es van il·lusionar. Com es va gestionar? El futbol són emocions i la il·lusió de l’afició era el més normal del món. Vam tractar de donar una imatge de normalitat perquè sabíem que el desgast físic i psicològic ja havia sigut molt important. Els rivals també es comportaven de manera diferent. Un filial (Betis Deportivo) ens va plantar una defensa de cinc a casa. L’equip, però, va respondre d’una manera fantàstica. El problema és que no vam tenir gairebé marge d’error en tota la segona volta. Ni el dret a una petita baixada. Això ens va fer arribar molt justets al final.
Després de guanyar al Johan Cruyff i el Cornellà, ho vas veure factible? Reconec que vaig dir ‘ho farem’. Perquè a més del joc també teníem la dosi de sort necessària per estar a dalt. Depeníem de nosaltres. Però la sort es va esvair a Linares amb l’expulsió de Muguruza i la lesió de Diego Caballo, dues baixes molt importants.
Va pesar la pressió i l’ambient contra l’Algesires? Als jugadors els hi vaig dir que gaudissin de jugar davant de 10.000 espectadors. Jo mai ho he aconseguit. No ens va sortir res. És el partit que més coses i més moviments vam intentar des de la banqueta per canviar la dinàmica, però ens vam quedar amb la mel als llavis.
Parlar de futur sembla una quimera ara mateix. El de Manolo va lligat al de Munitis, oi? Amb el Pedro no és un lligam només professional sinó d’amistat. És una persona extraordinària i em sento afortunat de poder treballar al seu costat. M’agradaria moltíssim continuar amb ell al Sabadell, però entenc que es vulgui prendre un temps de reflexió amb la família. Han estat molts mesos de tensió i lluny de casa.
També depèn del projecte i l’objectiu? El que volem els entrenadors és complir l’objectiu. La passada temporada era evitar el descens perquè hauria estat un drama per al club. Després es va fregar un somni. Ara caldria analitzar-ho tot de nou per veure quin és el projecte i si es poden encaixar totes les peces. Veurem si arriba el moment.
