L’església de Sant Agustí de l’Escola Pia de Sabadell va ser, potser, l’únic temple religiós que es va salvar de ser incendiat durant els disturbis dels dies 21 i 22 de juliol del 1936. Explicava l’advocat Lluís Casals que es van poder aturar les turbes incendiàries amb l’argument que aquell espai era utilitzat com un gimnàs, lloc indispensable perquè la joventut es fes ben forta per defensar la revolució. I els van convèncer.
Es van incendiar i saquejar esglésies, col·legis i altres establiments religiosos. Les organitzacions CNT i FAI, en una publicació, condemnaven enèrgicament els fets. Però, d’altra banda, no acceptaven la responsabilitat d’aquells actes, que atribuïen a individus poc escrupolosos que s’aprofitaven dels moments que es vivien.
Tot el personal religiós va haver de fugir buscant un refugi segur. Els que no van aconseguir-ho van ser víctimes d’una mort violenta. Igual que els convents, els col·legis van quedar buits i l’Ajuntament va haver de fer un recompte d’aules, dissenyant cada un dels models diferents. Es tractava d’inventariar una expropiació i preparar-la per donar-hi la mobilitat aconsellable o necessària.
L’edifici dels Escolapis, que era prou gran, va estar dividit en dos grups escolars, un a cada banda de la planta baixa. Un dels grups estava atès per mestres de la UGT i l’altre de la CNT. El pis va estar ocupat, poc temps més tard, per l’Institut Escola M. B. Cossío.
Pel que fa a l’ensenyament secundari a Sabadell, hi havia un dèficit de places, que es va agreujar amb la desaparició dels centres religiosos privats. Era necessari posar-hi solució. El 28 de juliol del 1936 el comissari d’ensenyament de Catalunya, el Doctor Pere Bosch i Gimpera, va enviar un ofici al regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, el senyor Salvador Sarrà i Serravinyals, autoritzant-lo per crear un institut escola.
El senyor Salvador Sarrà va cridar les persones que considerava més idònies i els va confiar l’organització de l’institut escola. Les persones escollides, exalumnes dels Escolapis, foren l’advocat Lluís Casals, l’advocat i doctor en filosofia i lletres Miquel Carreras, i els farmacèutics Joan Morales i Miquel Crusafont.
A l’institut escola se li va donar el nom M. B. Cossío, en referència a Manuel Bartolomé Cossío, pedagog i historiador espanyol, de la Institución Libre de Enseñanza i successor del seu fundador Francisco Giner de los Ríos. La ubicació havia de ser al Castell de Can Feu, però es va instal·lar provisionalment al pis dels Escolapis, encara que algunes classes de dansa es van fer a Can Feu i algunes pràctiques de química es van realitzar al laboratori de l’Escola Industrial.
Els senyors Casals, Carreras, Morales i Crusafont van acceptar l’encàrrec i es van posar a treballar ràpidament, preparant els plans d’ensenyament, organitzant els horaris i duent a terme totes les tasques preliminars. L’acta número 1, signada per tots quatre, datada el 12 de desembre del 1936, acordava diferents punts, com per exemple que s’impartirien sis cursos dividits en quatre grups; les assignatures que impartirien cadascun d’ells i que les funcions de director anirien a càrrec del senyor Lluís Casals i Garcia.
Altres professors foren Antoni Forrellad, Ricard Marlet, Josep Vives, Adolf Cabané, M. Casas, Mercè Puigverd, M. Teresa Bermejo, Víctor Masriera, Joan Font, Rafael Rodríguez o Leopoldo Castedo.
L’institut va començar a funcionar el 15 de desembre del 1936 i el 30 d’abril del 1937 va passar a dependre directament del Departament de Cultura de la Generalitat, que es va fer càrrec del sou dels professors. Les altres despeses van anar a càrrec de l’Ajuntament.
Josep Torrella i Pineda va escriure que l’institut escola obeïa a una concepció molt diferent dels instituts en ús. Les branques dels coneixements no s’independitzaven, sinó que tendien a una formació global i humanística. Les tècniques pedagògiques rebutjaven la rutina i la memorització. Va ser una experiència històrica que si bé a Barcelona va tenir molt èxit, a Sabadell no es va quedar enrere.
Desgraciadament, els darrers mesos de la guerra, els locals que ocupava l’institut escola van haver de ser transformats en hospital de sang i molts professors varen ser mobilitzats. En acabar la guerra, tot l’entusiasme es va esfondrar, les noves autoritats van imposar el seu poder i van suprimir totes les institucions catalanes d’ensenyament. Es va tornar a “las listas de los reyes godos, los dictados o las tablas de multiplicar cantando”… la rutina.
L’alumnat que va tenir la sort de rebre l’ensenyament de l’Institut Escola M. B. Cossío va rebre una preparació suficient en cultura, en coneixements acadèmics i en qualitat humana per guanyar-se la vida sobradament, a més de desenvolupar la seva personalitat. A l’excel·lent treball L’Institut Escola M. B. Cossío (1936-1939), d’Assumpció Costa, Maria Domingo i Assumpció Salas, hi ha un llistat dels alumnes que van passar per l’institut, molts dels quals van esdevenir després advocats, metges, farmacèutics, enginyers, professors, argenters, empresaris, quadres d’empresa o mestresses de casa.
