El cantautor sabadellenc Jaume Busoms (1993) fa vint anys que conviu amb l’epilèpsia. Acaba d’estrenar Sempre serem un, un tema per trencar tabús sobre la malaltia. Pròximament, podrem escoltar-lo interpretant-la en concerts de piano i veu de petit format a Sabadell.
L’epilèpsia et va canviar la vida. Per què decideixes dedicar una cançó a la malaltia?
Quan me la van diagnosticar, amb 9 anys, preguntava als metges: ‘Quan s’acabarà?’. Primer, reacciones amb rebuig i incomprensió. Per què a mi? Però acabes arribant al punt de l’acceptació. Sempre serem un parla de tenir una companya de vida, que és la malaltia, tot i que pot semblar que expliqui la història d’un noi i una noia. És un tema molt personal que espero que pugui ajudar a altres persones i que vol visibilitzar la malaltia. És autoeditada, per poder oferir-la a tercers i a entitats que la vulguin. La vaig gravar a Ten Productions i vaig voler que m’acompanyés una coral formada per amics íntims.
La música és terapèutica?
Fins i tot els neuròlegs que m’han tractat m’ho han dit. La música no cura, però és terapèutica. A mi m’ha ajudat molt amb l’epilèpsia, per treure’m la motxilla de pedres que he carregat. Quan componc cançons, alguna llàgrima se m’escapa, a vegades.
Jaume Busoms, autor de ‘Sempre serem un’ / VICTÒRIA ROVIRA
La malaltia et va fer aparcar la carrera d’Arquitectura.
Semblava que tot anava bé. Feia Arquitectura i fins i tot era professor becari de Dibuix tècnic a la universitat. Però vaig recaure amb la malaltia. Arquitectura no és la carrera per a una malaltia així: dormia 5 o 6 hores diàries, quan el mínim en serien unes 8. I suma-li el cansament de la medicació. Vaig prendre la decisió d’aparcar-la i vaig aprofitar per començar coses que tenia ganes de fer, com classes de cant.
En quin moment fas el pas per ser cantautor?
Havia deixat l’arquitectura, però tornava a tenir una rutina i, una altra vegada, tornava a semblar que tot anava bé. Però vaig tenir el punt d’inflexió més gran de la meva vida, la pèrdua prematura de la meva millor amiga. Va ser un xoc molt gran. Un dia, després de sopar, vaig demanar als meus pares que paressin la televisió un moment perquè els volia ensenyar la cançó que li havia dedicat, Ets amb mi. En aquell moment vaig saber que volia agafar el camí de la música.
Abans, havies pujat a algun escenari?
Fa set anys tenia un grup de versions amb amics, Tres de Vuit. Abans de decidir que volia fer temes propis, va ser una etapa molt maca. Un graó per pujar per primera vegada dalt dels escenaris, una bona empenta.
En algun moment vas tenir por de la malaltia a dalt d’un escenari?
En els concerts tocàvem Hi ha algú que em va dir, de Joan Dausà. Com que jo tinc la veu més aguda, la interpretava el baixista, mentre jo baixava de l’escenari i aprofitava per beure aigua. És una cançó que dura 4 minuts i la teníem de comodí per si veia a venir que em podia agafar alguna cosa. Potser estàvem en un moment àlgid i passàvem a tocar aquesta balada.
El públic ho coneix?
Ara m’és indiferent. Com que soc cantautor i vaig sol, no ho amago. Quan faig concerts, explico la meva vida i vaig colant cançons. Per a mi no és un tema tabú. Tinc una epilèpsia parcial, no tinc convulsions ni bromera. Però si m’agafa, m’haig d’ajupir per no caure.
El teu primer disc va arribar en molt mal moment.
El 13 de març del 2020. Va ser el pitjor dia per treure el disc. Tots els concerts per presentar-lo van quedar anul·lats. Va ser una tocada de nassos. Ara espero fer més concerts de piano i veu, que són alegres, tendres i hi ha bromes. Tot i que veig complicat dedicar-me al 100% a la música, m’estic formant en piano modern, harmonia superior i guitarra. També començaré a estudiar interpretació. I si surten cançons, benvingudes seran.
