Impostos com el de patrimoni i el de successions són una mostra de com gravar l’estalvi i l’esforç del treball. El primer afecta una minoria, i l’altre és generalitzat, però en tot cas donen el mateix missatge: pensar en el llarg termini –en el propi futur i el de la família– està penalitzat. Es fa pagar dues, i tres, i tantes vegades sobre el que ja s’ha pagat: quan comprem qualsevol producte o un immoble, ja es paguen impostos; quan es treballa, ja es paguen impostos. I no en són pocs. Catalunya és la comunitat autònoma amb l’IRPF més elevat per a les rendes més altes, i té l’IRPF més alt per a rendes d’entre 20.000 a 30.000 euros de tot l’Estat.
La càrrega fiscal ja és elevada i no és adequat mantenir aquest tipus d’impostos, com indiquen les principals entitats econòmiques de la ciutat. A banda, les diferències que hi ha a escala impositiva en el conjunt de l’Estat (entre comunitats) i d’Europa (entre els països de la Unió Europea) són alarmants. Hi hauria d’haver un criteri comú en l’àmbit europeu. Abans, però, caldria respondre moltes preguntes: qui volem premiar? Qui volem beneficiar? No hauríem d’afavorir els pares que treballen, que pensen en els seus fills i que volen deixar-los un bon futur? No hi ha cap altra manera de reequilibrar la riquesa que sigui més raonable i justa?
