Per Joan-Ignasi Elias Cruz, filòleg
L’espècie humana ja fa un temps que va entrar de manera inconscient i absurda en una mena de pols o pugna amb la natura, que darrerament estem comprovant que és fins i tot temerària. Aquesta cursa —en el fons, contra ella mateixa—, l’ha protagonitzat, curiosament, quan l’espècie s’ha autodefinit com a «sàpiens». Vistos els resultats de la seva relació amb la natura, sembla que a aquesta saviesa encara li falta pujar uns quants nivells… Per tot això, crec que fora bo de constatar certs fets i de plantejar-nos algunes preguntes —si cal, incòmodes— al voltant del difícil equilibri entre la intel·ligència natural i la intel·ligència humana.
De l’alquímia a la intel·ligència artificial
Al llarg dels segles, trobem dos temes recurrents, que s’han aguditzat especialment en els nostres temps, associats a la cerca de la pedra filosofal: convertir-ho tot en or i trobar l’elixir de l’eterna joventut. Tradicionalment, aquesta cerca fou protagonitzada per l’anomenada «alquímia». Per exemple, ens trobem que un decret de Dioclecià, escrit en grec cap a l’any 300, ordenava cremar «els antics escrits dels egipcis que tractaven sobre l’art de fabricar or i argent» (en el decret es feia servir la paraula kīmiya, la nostra química); més endavant, des de l’edat mitjana, els alquimistes europeus van invertir molt d’esforç i diners en la recerca de la pedra filosofal. Un dels alquimistes occidentals més importants fou Paracels, i alguns dels fundadors o precursors de la ciència occidental moderna es van dedicar també a l’alquímia, com Isaac Newton i Roger Bacon. Els alquimistes han estat també protagonistes d’obres literàries, a vegades satiritzats (Chaucer, Jonson), a vegades presentats sota una llum més romàntica i mística, on sovint es fa poca distinció entre alquímia, màgia i bruixeria (Shakesperare, Mary Shelley, Goethe, García Márquez, Ian Watson, John Crowley, Paulo Coelho, J. K. Rowling, H. Arakawa…).
Els treballs dels alquimistes es basaven en les naturaleses, i a cada regne hi havia un objectiu marcat: al regne mineral, la transmutació de metalls vulgars en or o argent; al regne animal, la creació d’una «panacea», un remei que suposadament guariria totes les malalties i perllongaria la vida indefinidament. En l’actualitat, però, la panacea universal segueix resultant esquiva, encara que futuristes com Ray Kurzweil creuen que una nanotecnologia prou avançada podria perllongar la vida indefinidament. Alguns diuen que la tercera meta de l’alquímia ha estat aconseguida amb la fecundació in vitro i la clonació d’embrions humans, encara que aquestes tecnologies queden molt lluny de crear una vida humana des de zero. Podria dir-se que l’objectiu de la investigació en intel·ligència artificial és precisament crear una vida des de zero, i els filosòficament oposats a la possibilitat de la intel·ligència artificial l’han comparat amb l’alquímia, com Hubert Lederer Dreyfus en el seu assaig Alquímia i intel·ligència artificial (Alchemy and Artificial Intelligence, 1965). No obstant això, a causa que l’objectiu específic de l’alquímia és la transmutació humana més que la creació de vida des de zero, la investigació genètica hi estaria més propera, especialment la barreja entre gens de diferents espècies.
‘Solvtio Perfecta’, illustration in Donum Dei: Ortus diviciarum sapiencie Dei, 17th century.
Penjant-nos medalles
Tot plegat ha dut la humanitat a creure’s «per damunt» de la biologia i la natura, a creure que estem per sobre dels altres éssers vius i a penjar-nos l’etiqueta-medalla de «sàpiens». No ens podem oblidar, però, del nostre vessant biològic i fer veure que el tenim superat o que només és un obstacle més per aconseguir ser un sàpiens superior. Amb aquesta pretesa superioritat, ens creiem per sobre de la natura, que la podem dominar i extreure’n recursos sense mesura. És clar que ella ens avisa en forma de catàstrofes i signes de tota mena, amb foc, aigua (per excés o per defecte), vent, plagues, epidèmies… Aquests avisos tan sols són recordatoris que nosaltres formem part del planeta1, que no en som visitants o colonitzadors que n’exploten els recursos, només.
Per tant, les preguntes aparentment senzilles o ingènues venen per elles mateixes. Ens interessa conservar la nostra casa natural? Ens interessa mantenir casa nostra en les millors condicions possibles per a tothom? Podrem mantenir-la amb el ritme depredador i malgastador actual? L’actitud interessada, egoista i mesquina respecte al planeta és pròpia de «sàpiens» (l’etiqueta-medalla de savis)? Perquè és evident que la dita biologia està íntimament lligada i connectada amb el nostre hàbitat. Si ens preocupem pel nostre benestar i la nostra supervivència, ens hem de preocupar pel nostre hàbitat (és tan evident que fins i tot fa una mica de vergonya haver-ho de verbalitzar…). En el fons, cal relacionar la saviesa amb la consciència, i seguir la línia del Siddhartha quan ens diu que «la màxima saviesa emana de la consciència d’unitat subjacent a tot el que existeix»2. I aquí ens podem fer una pregunta clau: algun dia molt llunyà les consciències personal, social i universal seran la mateixa?
Image of the ‘Black Sun’, from Splendor Solis, a German alchemical treatise, 1582.
El llarg camí cap a l’harmonia
Crec que per poder contestar afirmativament les qüestions anteriors, necessitem enfocar-nos cap a l’harmonia planetària, és a dir, cap a un equilibri respectuós entre allò que necessitem per sobreviure a la Terra i allò que aquesta ens pot oferir quant a recursos. Abans de res, però, caldria assolir l’harmonia personal i, evidentment, arribar-hi depèn de diversos factors, com ara tenir cobertes les necessitats bàsiques de supervivència alimentària i de salut (natura i biologia, un cop més), d’educació i d’hàbitat, i a partir d’aquí ens podem encaminar cap a l’equilibri amb una bona base.
Però, en realitat, què és l’harmonia? El diccionari de la llengua ens recorda que és la justa adaptació, entre elles, de les parts o coses que formen un tot; per exemple: l’harmonia de les diverses parts d’un organisme. El concepte és clau en el pensament grec: a l’harmonia ha de tendir l’ésser humà evitant els excessos (seguint els principis de l’ètica per a una correcta conducta). Aristòtil la iguala a l’ordre i la unitat orgànica, i Pitàgores introdueix l’anomenada «harmonia de les esferes» per portar a l’extrem aquestes relacions a l’univers, entès com a cosmos o tot ordenat. Allò que dèiem sobre la consciència universal…3
Una persona harmònica, per tant, equilibra les seves passions, un ideal que romandrà intacte fins al romanticisme, on justament es defensarà un art i una filosofia que fugin de l’harmonia i, en canvi, busquin l’extrem i l’originalitat. Però una cosa és un «desordre» personal més o menys volgut, producte d’inquietuds transcendents, i l’altra ben diferent és anar cap a l’autodestrucció personal i col·lectiva… I no oblidem que un problema recurrent en filosofia és explicar l’harmonia entre cos i ànima: si pertanyen a natures diferents, com poden formar una unitat o influir-se? Aquesta pregunta és una de les primordials del dualisme i va passar posteriorment a tota la reflexió sobre la ment. En l’actualitat, forma part del debat científic sobre la consciència personal, el cervell humà i la consciència universal.
Tornant, però, als termes de l’equilibri amb la biologia i la natura, el camí personal i, per tant, col·lectiu cap a aquesta harmonia serà llarg i costós, perquè ens mancarà poder superar tots els obstacles que ens posa el sistema social, en forma de discursos que sovint estan força allunyats, quan no als antípodes, de l’harmonia, en qualsevol dels seus sentits. Només cal fixar-nos en uns quants aspectes de la vida social que ens envolta: passem amb tota facilitat de la pròpia superació a la competició per la competició; de voler tenir un cos sa al culte al cos; hi ha una tendència al descontentament fins i tot des de l’abundància; hi ha una tendència a la mentida i la confusió; també el culte a la immediatesa; confondre la rapidesa amb l’eficiència; confondre l’acció amb el moviment; negar els propis tempos biològics (sempre s’és jove, sempre hi serem a temps, la ciència ja ho arreglarà); relativitzar la malaltia; menysprear la vellesa i amagar la mort…, en una línia constant de discursos ficticis, entre les fake news i l’autoajuda. No serà gens fàcil de revertir-ho, tot plegat…
Permeteu-me, per acabar, una altra pregunta impertinent. Ens considerem part del mateix organisme, els sàpiens i el planeta? Anem a publicitat i ho contestarem després…
—————————————————————————————————————————————————-
- «L’evolució fa milions d’anys que ens demostra que la natura no pren mai decisions estúpides. Ni tan sols la de morir.» Xavier Ginesta / Sergi Torres (2022). Humanitas. De la pols estel·lar a la revolució conscient. Barcelona: Columna Edicions, p. 166.
- Hermann Hesse. Siddhartha. Barcelona: Edicions Proa, p. 27 [trad. cat., 2009].
- Cf. la teoria del químic James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia (1969) respecte a un superorganisme integrat per la biosfera, els oceans i la Terra amb consciència pròpia, i la consciència com a camp fonamental de la natura.
