Acostumada a grans teatres i platós de Barcelona, a Rosa Renom (1963) li està agradant no haver de marxar de Sabadell per actuar. Dilluns 7 de novembre, tornarà al Teatre Principal amb Emma Vilarasau i Cesca Piñón per a representar Tard, però no pas a deshora, un espectacle poètic sobre la correspondència entre Maria-Mercè Marçal i Felícia Fuster. Tornarà al mateix escenari de la ciutat dies després d’haver-hi protagonitzat Assedegats.
Confia que Sabadell esdevingui un nucli de teatre professional a Catalunya?
Hi ha molta tradició a Sabadell. Hi ha molta gent que fa teatre, que hi va, que li agrada. I molts dels quals ens hi dediquem som d’aquí, des d’actors fins a traductors o personal que fa vestuari. Aleshores, em sembla que està bé fer quilòmetre zero, en lloc d’anar tots contínuament a treballar a Barcelona, que fins ara era necessari. El teatre està molt arrelat al seu entorn. Em sembla bé descentralitzar el teatre i que es pugui treballar més a casa, més directament per la gent d’aquí, que no s’hagi de desplaçar.
En el seu cas, va haver de marxar a Barcelona?
En l’època que vaig començar amb el teatre no hi havia tants transports i, quan et cansaves de fer viatges amb “el tren dels borratxos”, que en dèiem, acabaves vivint a Barcelona, que era el més pràctic. No havies d’esperar el tren de les cinc del matí a l’antic Bulevard Rosa, el Drugstore, que era ple de penjats.
Ha acabat retornant a la ciutat?
No l’he deixada mai, la ciutat. Continuo tenint els amics i la família aquí. Però ja fa temps que estic mirant de tornar-hi.
Per què li ve de gust tornar-hi?
He sigut molt feliç a Barcelona, era una ciutat fantàstica. Però ara no sé ben bé què és, amb tant turista i tot tan massificat. Ha perdut una mica l’encant. I potser ja no necessito anar a veure totes les exposicions i no perdre’m res.
L’actriu Rosa Renom, a la seu del Diari de Sabadell / AINA TORRES
Per què va voler ser actriu?
Mira, et diré una ximpleria. Jo estudiava al Nostra Llar i una vegada, amb un amic, vam anar a Barcelona a veure l’espectacle Flowers, de Lindsay Kemp. Va ser la primera vegada que agafava el tren i tornàvem sols i tard a casa… I vaig veure allò i vaig pensar: això m’agradaria fer-ho! Em va fascinar. Si no, per res tenia pensat fer teatre.
Va començar a Belles Arts.
Vaig començar pintant decorats, que em pensava que era el que m’agradava. Però noi, quan vaig veure com els actors s’ho passaven bé en grup… Allà hi havia la gent amb qui vaig començar, com el Francesc Ventura i la Paquita Company.
Quan va veure que s’hi podia dedicar?
Vaig començar en una sucursal a Terrassa de l’Institut del Teatre de Barcelona. La primera cosa que vaig fer va ser un Romeu i Julieta a Sabadell, amb la companyia Teatre Estable d’aleshores. Vaig venir a fer el càsting a la Faràndula i em van agafar. Vaig pensar: ara hauré d’explicar a casa que deixaré la feineta que tinc per una cosa de dos mesos. A casa em van dir que ja ho veien a venir, que jo anava en aquesta direcció. I des d’aleshores.
Què li fa estar més orgullosa de la seva carrera?
Doncs la gent que he tingut la sort d’anar-me trobant pel camí, que m’ha fet créixer molt, com a persona i actriu.
I d’espectacle?
Amb el que encara he de fer! Home, és que sinó ja podríem plegar… N’hi ha molts que m’han marcat, però sempre esperes continuar. No s’ha acabat això encara!
Entre teatre i televisió?
La televisió és molt divertida. És una mena de gimnàstica molt curiosa. Avui ets bo, demà ets dolent… Un guió és dolent, però fas que s’aguanti… O resulta que sí que és bo però pensaves que seria una ximpleria. Et tallen, t’esborren… En el teatre, hi entres d’una altra manera, des de les entranyes. És més teu. I, quan la notes des de l’escenari, tens la relació amb la gent.
Què li ve de gust fer ara com a actriu?
Ara començo a assajar una obra que em ve molt de gust amb el Josep Maria Pou, sota la direcció del Mestres. Parla sobre l’Alzheimer, que per edat a molts ens toca de prop. I la poesia també em ve molt de gust. Quan em surten coses així, sempre que puc dic que sí, perquè m’agrada. Desintoxica una mica d’altres coses. No hi ha personatges, només la intenció de transmetre la paraula.
També deu haver fet coses que no li venien de gust.
És una feina que t’ha d’agradar o que hi has de buscar motivació per, sigui com sigui, tirar-la endavant. Sigui perquè t’ho paguen molt bé, que això ara ja no passa gaire, perquè treballaràs amb algú que és interessant, pel text, perquè el personatge t’atrau… Hi ha d’haver sempre alguna cosa, si no no es pot.
