Publicitat
JOSEP GISBERT

El calvari de treballar fora

[Per Josep Gisbert, periodista]

Viure a Sabadell, capital del Vallès Occidental, i treballar, posem per cas, a Montornès del Vallès, al Vallès Oriental, en un dels seus polígons industrials, no hauria de ser, en principi, gens estrany ni provocar cap mena de maldecap. Les dues localitats estan a una distància de 13 quilòmetres en línia recta, a una mitjana de 25 depenent del trajecte, que es poden fer tranquil·lament encara no amb trenta minuts. Fins aquí tot correcte. Això, però, és la teoria, i una altra cosa ben diferent és la pràctica, perquè resulta que a l’hora de la veritat el recorregut entre tots dos municipis es pot convertir en un autèntic calvari.

D’entrada, cal descartar qualsevol opció de transport públic, ni per carretera ni per via fèrria. Per carretera fora possible agafar un autobús des de Sabadell fins a Granollers i allà un altre fins a Montornès del Vallès, que té parada al polígon industrial, a uns vint minuts a peu de l’empresa. En total, un itinerari que no baixa de l’hora i mitja i que si es perd alguna de les connexions, pot arribar a les dues. Una alternativa, doncs, ni sostenible ni viable. Tampoc no ho sembla fer el trajecte amb taxi o amb vehicle de transport amb conductor, un altre servei públic per carretera, però que econòmicament queda fora de l’abast de la majoria. Per via fèrria passa si fa no fa el mateix, cap línia no enllaça Sabadell amb el Vallès Oriental i les combinacions possibles, amb transbordaments a Cerdanyola o a Montcada i Reixac, per arribar a Parets del Vallès o a Montmeló, i des d’aquí mitja hora a peu fins a l’empresa, són tan rocambolesques que no val la pena ni tan sols perdre el temps plantejant-se-les. El transport públic de Catalunya és dolent i absolutament centralista, pensat només en funció dels interessos de Barcelona.

Constatat tot això, no queda cap més remei que recórrer al vehicle privat. La moto sembla el mitjà més pràctic i ràpid, però atesa la quantitat i densitat de trànsit que hi ha, molt especialment de camions pesants, potser no és el més recomanable. D’aquesta manera, el cotxe apareix gairebé com l’únic instrument per arribar a lloc. Però a quin preu? Tant si s’opta per l’autopista com per la carretera, l’embús està garantit en un moment o altre del camí. I això en circumstàncies normals, perquè quan hi ha un accident, que és massa sovint, les cues quilomètriques no se les estalvia ningú.

Davant d’aquesta realitat, la resposta de les administracions responsables de les vies públiques, que varia segons el tipus, implica col·locar-hi senyals lluminosos permanents que avisen de les retencions i rètols que adverteixen que arriba un tram de concentració d’accidents, i es queden tan amples. I, per si no n’hi havia prou, l’autopista és plena de radars mòbils per pescar el conductor incaut que, entre embús i embús, cansat d’anar a pas de tortuga, gosa prémer l’accelerador més del compte.

El recorregut permet, d’altra banda, comprovar com de malament s’han fet les infraestructures viàries d’aquest país, amb connexions absurdes que són una veritable invitació a la sinistralitat. I també com s’ha destrossat el territori amb polígons industrials deixats de la mà de déu, degradats i bruts, i en els quals enmig de les empreses conviuen una planta de residus i una depuradora que emeten efluvis no precisament perfumats. Mentrestant, al costat de tot plegat, un pagès, encaixonat entre l’asfalt d’autopistes, carreteres i polígons, intenta sobreviure dels rèdits de la poca terra que resta sense fer malbé.

L’exemple fora aplicable a altres municipis de l’entorn metropolità de Barcelona, en què el denominador comú és com costa desplaçar-se per poder satisfer una necessitat bàsica com treballar. Tant que la despesa, sobretot en pèrdua de temps, pot arribar a ser astronòmica. Es miri com es miri, un calvari dels grossos.

Publicitat
Comentaris
To Top