Amb només 14 anys, Cristóbal Sances ja va rescatar una persona que s’havia suïcidat a la via del tren. “Fer una via”, li diu, ja que així és com els voluntaris de la Creu Roja com ell es refereixen a aquest tipus d’actuacions, de les quals dècades enrere se n’ocupava aquesta organització. Aleshores, estava acompanyat del seu pare, que també es deia Cristóbal, i ell va ser qui el va introduir a la Creu Roja. D’això ja en fa 60 anys, ara en té 74, i Sances és el soci més veterà de la Creu Roja de Sabadell. A casa guarda amb molta estima les medalles que ha rebut de l’organització, ja sigui per la seva tasca com a socorrista –de persones accidentades; no confondre amb el socorrisme nàutic– o per la constància pels anys que ha destinat al servei.
Cristóbal Sancees, retratat a casa seva / LLUÍS FRANCO
Ara ho viu en un segon pla, des de casa, però la vocació per ajudar els altres l’ha traspassat a les seves filles com a ell li va fer entendre el seu pare. “És com qui es dedica a una altra cosa, a mi m’atreia allò. Precisament, perquè de portes cap endins no hi havia ni política ni religió”, apunta. Un dia, al local de la Creu Roja que abans estava a la Rambla, durant el franquisme un company va entrar amb el braç aixecat i li va dir que no ho tornés a fer o que ell aixecaria el puny tancat. Aquesta tasca la combinava amb la seva feina de torner en una empresa metal·lúrgica on, un dia, ell va ser l’accidentat.
La màquina amb què treballava li va tallar la mà per sota els dits, però lluny d’espantar-se, va aplicar tots els coneixements que tenia i ell sol es va fer la primera cura, abans d’anar a buscar la seva dona perquè el portés a l’hospital, on li van poder recosir la ferida. El voluntariat de la Creu Roja també consistia a fer serveis a la carretera, a la platja de Castelldefels a l’estiu i anar als partits del CE Sabadell, encara que a ell no li agrada el futbol.
Suaces, mostrant diferents medalles de reconeixements que ha rebut de la Creu Roja / LLUÍS FRANCO
Tot i que Cristóbal Sances forma part de l’agrupació sabadellenca, és difícil ubicar-lo aquí o allà. Va néixer a Madrid el 1948, però al cap de quatre anys es va traslladar amb els seus pares a Ca n’Oriac, “la segona Múrcia, que se li deia”. El que passa és que allà “l’aigua potable s’havia d’agafar d’un pou i, un dia, la meva mare gairebé hi cau”. Uns veïns els van avisar que a Barberà “hi havia aigua corrent”, i per això al cap de poc temps es van instal·lar al municipi veí de Sabadell, a escassos metres de la separació entre els dos termes municipals, on encara resideix avui dia amb la seva dona, la Rosario, a qui també va introduir a la Creu Roja fa anys.
