Oci i cultura

Toni Miró, el geni que estimava els teixits

Toni Miró

El dissenyador va desenvolupar l’amor per la moda gràcies al seu pare, viatjant tèxtil de Sabadell pel nord d’Espanya

Toni Miró, en un taller de Torre-romeu, donant suport a un projecte sociocultural / ACN

A l’ADN de Toni Miró hi corria el txac-txac, txac-txac interminable dels telers, la cultura sabadellenca del tèxtil.

Nascut al carrer de Regàs, només va viure cinc anys a la ciutat. Però sempre va recordar el soroll de les fàbriques i el pare arribant al menjador amb l’abric llarg i les maletes a les mans. Viatjava com a comerciant tèxtil per Giralt, Graneri o Domingo Codina, en tren i pel nord d’Espanya, i en entrar a casa es deixava caure al sofà. Aleshores, aquell nen petit que un dia seria reconegut com a geni se li enfilava als genolls i sentia l’olor de tabac de les seves mans.

“L’interès per la moda em ve del meu pare. Tenia molta sensibilitat i s’estimava el teixit”, va dir en una entrevista de Víctor Colomer a Diari de Sabadell, el maig de 2000.  En una de les respostes, explicava que, tot i no viure-hi, un cop al mes passava per Sabadell a veure “els fabricants i bons amics”.

El dissenyador internacional de la moda va morir el 3 de febrer de fa un any. I un dels bons amics a qui esmentava a l’entrevista, que el correspon a l’hora d’expressar l’afecte, és l’empresari Josep Maria Garcia-Planas Marcet. Tota la vida van treballar junts.

“Era dels pocs dissenyadors que entenia la matèria, perquè des de ben petit se n’havia impregnat. A Cal Domingo tibava del taulell, ajudava el sastre a tallar les peces”, relata Garcia-Planas. I el defineix amb la frase que el mateix Toni Miró va utilitzar per parlar del seu pare més de 20 anys enrere: “Estimava la matèria, el teixit”.

Era una persona autèntica i alhora un geni, segons aquells que el coneixien. “Com que buscava fabricant, es va reunir amb l’Amancio Ortega. I es va posar a parlar-li de música! Així, perquè li va sortir de l’ànima”, recorda amb tendresa Garcia-Planas. Li ve al cap una altra anècdota. Tots dos són al Japó per trobar un distribuïdor. Miró li telefona de matinada a l’habitació de l’hotel, nerviós, perquè les il·lustracions que ha de presentar l’endemà no li surten. L’ha de tranquil·litzar. “El Toni ha escrit una pàgina en la història de la indumentària. No hi ha cap altre dissenyador que hagi arribat al seu nivell”, conclou l’empresari.

Miró va coincidir en nombroses ocasions amb Josep Casamartina, historiador de l’art, la moda i l’arquitectura. “Va saber renovar la tradició. Va donar la volta a la sastreria per recuperar-la, tant masculina com femenina. Fins aleshores, només els que treballaven al banc volien anar en vestit!”.

Casamartina és director de la Fundació Antoni de Montpalau,  una entitat sabadellenca que té una col·lecció de 17.000 vestits, entre els quals uns quants del dissenyador. De fet, Miró va animar personalment Casamartina a mantenir la col·lecció perquè no es perdés tot aquest patrimoni tèxtil.

Més enllà dels dissenys, sí, coneixia molt bé valor de la matèria.

Comentaris
To Top