Mentre conversem al bar de l’Arteneu, Blai Felip seria capaç de fer voleiar la imaginació i convertir qualsevol de les escenes anodines que ens envolten en un relat enginyós i sorprenent, divertit o colpidor, potser amb un rere fons de crítica social o un punt eròtic. O, simplement, amb l’únic objectiu d’enjogassar el lector. Perquè pareix així els seus contes: a partir de situacions quotidianes i per a la resta desapercebudes que amanyaga, en un exercici de papiroflèxia imaginativa i de narració saborosa, plena de textures.
Periodista de La Vanguardia, acaba de publicar No et facis Il·lusions (Columna). Li comento la semblança dels contes amb el realisme màgic de Pere Calders o la casualitat d’escriure al mateix diari que referents del gènere com Quim Monzó o Sergi Pàmies. Esquiva les comparacions amb bon humor – i en un gest més humil que l’interlocutor, que s’ha fet el llegit– i parla amb devoció sobre literatura.
El títol del llibre i dels contes contenen la ‘l·l’. Per què aquest joc?
La ‘l·l’ em té captivat. En parlem en singular, però són dues lletres enganxades. O separades, depèn de com ho miris. Enmig hi ha un punt que no saps si puja, baixa o es queda allà flotant per l’eternitat. Em donava la idea de realitats comparades, enfrontades. Com un mirall distorsionat o d’un davant d’un altre. Vaig pensar que la ‘l·l’ havia de ser el fil per cosir les històries, que tenen diverses lectures i punts de vista. Quan havia fet uns quants relats, em vaig adonar que tots tenien l’absurd com a denominador comú. A vegades, la millor manera d’intentar explicar la realitat, de comprendre el que passa, és exagerant situacions.
Hi ha un punt de realisme màgic, molt calderià, en aquesta quotidianitat distorsionada.
És curiós! Un company em va dir l’altre dia que els contes li recordaven a no sé quin autor… I vaig anar a la Llar del Llibre a encarregar-lo, perquè no l’he llegit mai! Aprofitant que ho has dit, hi ha un punt de realisme màgic, potser sí. He llegit Calders i potser alguna cosa se m’ha enganxat, però em fa por l’expressió, perquè sembla que vulgui aspirar a García Márquez, Vargas Llosa, Juan Rulfo o a algun d’aquests grans!
El periodisme capa aquestes llicències. Escriure relats és un alliberament?
Capa molt. Durant moltíssims anys havia estat fent tasques de coordinació, per tant, podia sortir molt poc a cobrir actes. Se’m valoraven molt certes característiques en la manera de treballar, que consideraven importants, però a mi m’ofegaven. Dedicar les estones que tenia a escriure va ser alliberador.
Ara escrius relats cada setmana al diari.
M’aporta molta vida, sí, em fa molt feliç fer-ho. Va ser idea d’una companya i el cap ho va acceptar. En un primer moment vaig rebutjar-ho, perquè no m’hi veia, allà hi ha la crème de la crème… Però mira, estan contents.
Em comentaves que el procés per publicar ha estat complicat.
Em vaig desmoralitzar, no hi havia manera de col·locar el llibre. Les editorials ni em responien. Tot canvia el 2017, quan guanyo el premi Pere Calders de l’Ajuntament de Gurb. Aleshores em dic que potser això que estic fent no està tan malament. Va ser clau perquè m’ho prengués amb regularitat. La feina que fan els ajuntaments és immensa.
D’on sorgeixen les històries dels contes?
Sorgeixen contínuament, de tot el que vaig veient. Ara perquè estic pendent de tu, però si m’estigués una estona aquí, tindria alguna idea apuntada a la llibreta. I ho faig en relats potser per la influència del periodisme. Escrivim curt, no tenim més espai.
I el que veus, ho doblegues.
M’encanta, és un acte de llibertat absolut. I anar un pèl més enllà. Per exemple, hi ha quatre relats inspirats amb el que em van dir quatre amics, i després jo els he conduït per on he volgut.
I no pateixes escrivint?
Sí, les sensacions es combinen. A vegades, t’emprenyes. Però quan surt i creus que t’està quedant bé, perquè sempre hi ha el dubte planant a sobre teu, la satisfacció és fantàstica. Passaria les hores així.
Deixes marge d’interpretació al lector.
És una voluntat en tots els contes, no sé si ho he aconseguit. No li pots donar tot fet, això limita la seva capacitat d’imaginació. Alguns relats els tanco, però fins i tot a vegades poden tenir interpretacions diferents. Em sembla fantàstic. Altres els deixo oberts. Els contes t’han d’impactar, t’han d’arribar emocionalment. I després, han d’arribar al cervell per fer pensar.
