[Per Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell]
Ara que fa tres anys de l’esclat de la pandèmia de la covid-19, potser és moment de posar la mirada en què va passar a les residències de gent gran a Sabadell, quines deficiències va revelar la crisi sanitària i quines mesures correctives caldria emprendre des d’ara mateix. D’entrada, trobem a faltar transparència a les dades, que dificulten fer una anàlisi amb rigor i detall. Sabem que l’abast de la crisi va ser enorme: quatre de cada deu morts per covid a Catalunya van ser persones grans que vivien a residències. Des de l’inici de la pandèmia, han mort 10.000 residents per coronavirus.
Els pocs casos que s’estan investigant judicialment, com el de residencial Palau, a Palau-solità i Plegamans, han palesat casos de negligència, de falta de protocols, falta de transparència amb les famílies (opacitat, explicacions contradictòries, denegació de videoconferència). En definitiva, més enllà del virus, “van morir d’abandonament”, com recullen un gran nombre de testimonis.
Quina va ser la situació a Sabadell? De quines dades disposem? El Departament de Salut reconeixia 124 morts a les residències de la nostra ciutat en un informe amb data d’11 de maig del 2020. Això representa més d’un 10% dels residents. El Diari de Sabadell ens referia 154 víctimes mortals a les residències a la primera onada (de març a juny del 2020). Aquestes representaven el 74% del total de defuncions a les residències per covid-19. Sembla clar que les residències no estaven prou preparades per fer front a la pandèmia i que la primera onada va resultar catastròfica. Però a totes les residències va ser igual? Hi ha diferències entre unes i altres? Com a societat hauríem de fiscalitzar el funcionament correcte d’uns centres que es fan responsables de la integritat física i moral de les persones que cuiden. On és aquesta fiscalització? On són les dades, els treballs d’anàlisi?
Per les informacions dels mitjans, sabem que residències com Vivaldi i Santa Rita (del mateix grup) van requerir intervencions per desinfecció de les instal·lacions. D’altres, com la residència Sardà i Salvany (de les Germanes dels Ancians Desemparats), van ser intervingudes per la Generalitat. Però no en sabem gaire més. Estaria bé que des d’instàncies municipals es facin els informes que corresponen i que es donessin a conèixer les dades, les circumstàncies, les conclusions i les mesures que cal prendre. I com que no sembla que el govern municipal del PSC estigui gaire per la labor, tampoc estaria de més demanar als mitjans locals una tasca d’informació al respecte. Fer un mínim balanç, amb la perspectiva del temps transcorregut i focalitzant-nos en Sabadell, ens ajudaria a saber què ha fallat i què cal corregir.
El treball periodístic de Manuel Rico apunta diverses mesures que cal abordar per fer front a la situació dramàtica a les residències. Entre d’altres, planteja:
– Elevar les ràtios de personal i combatre la precarietat laboral.
– Limitar la mida màxima dels centres i assegurar la capacitat de sectoritzar les instal·lacions.
– Oferir des d’atenció primària el dret a la sanitat dels residents i garantir l’accés en condicions d’igualtat.
– Posar fi a les llistes d’espera de dependència.
– Incrementar les places de gestió pública i suprimir el xec-residència (per destinar el diner públic a les places públiques, no a subvencionar els grans grups empresarials).
– Acabar amb la xarxa de residències que funcionen sota el concepte assistencial de la caritat (no hi pot haver residències de segona pel fet que estiguin en mans de les monges).
– Obligar que les empreses identifiquin el titular real per rebre diner públic (Domus Vi, Vitalia Home i Colisée, que representen el 10% de les places, més de 20.000 places a tot l’Estat, estan en mans de fons de private equity, amb els quals no se sap qui és el propietari real).
– Incrementar les plantilles dels serveis d’inspecció i posar fi a la impunitat dels grans grups i les entitats religioses.
Són mesures de les quals segurament en parlarem a l’acte que la plataforma Sabadell en Defensa dels Serveis Públics i Justa Revolta organitzen per al pròxim 16 de març. Una xerrada-col·loqui amb María José Carcelén, de la coordinadora de familiars 5+1, i Vidal Aragonés, diputat de la CUP 2018-2020, que va presidir la comissió d’investigació sobre residències. L’acte serà a les 19 h al Casal Can Capablanca.
Per acabar, una última pregunta: què se n’ha fet de l’anunci a bombo i plateret per a la construcció de la residència pública del sud? L’anunci es va fer a l’abril de l’any passat. No cal dir que aquest és un equipament llargament reivindicat a la ciutat. Però sembla que ja li tornem a perdre el rastre. L’últim pas del que tenim notícia és la cessió del solar del carrer Diego Almagro cantonada amb carrer Magí Colet a la Generalitat l’estiu passat. De la licitació d’obres, que es va dir que es faria al primer semestre del 2022, a hores d’ara, res de res. I a partir del retard en la licitació, podem preveure ja el retard en l’inici de les obres. Ens van dir que les màquines entrarien a treballar el 2023 i que l’obra estaria enllestida el 2025. Anem cap a nou incompliment en els anuncis fets per part del govern municipal del PSC, però això ja gairebé no és cap sorpresa. Un més dels tants anuncis efectistes que ha fet l’alcaldessa, Marta Farrés, que van amb retard o que deixen en l’oblit.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
