Per Albert Garcia Pujol, economista i col·laborador de Capital Natural
L’activitat econòmica es pot considerar com aquella tasca que, a través de la utilització de recursos diversos, obté un resultat en forma de nous recursos i serveis que permet satisfer les necessitats humanes.
Cal afegir que els resultats d’aquesta activitat econòmica no depenen només del fet d’utilitzar recursos diversos, sinó també de la manera com s’utilitzen. Aquest aspecte sembla estar fortament vinculat a l’organització social, que inclou, entre d’altres, les feines familiars i d’atenció social —que sovint es consideren no econòmiques—, l’organització i la pràctica política —que poden facilitar en menys o més mesura la innovació i les iniciatives—, la regulació —millor o pitjor— de la mateixa activitat econòmica i la transmissió dels coneixements entre generacions, així com l’atenció a la salut i el benestar general de la població. A més, la utilització dels recursos i la forma que adopta aquesta utilització en l’activitat econòmica i els seus resultats es veuen condicionades pels usos i costums de la societat mateixa, les lleis i el sistema jurídic imperants, i finalment pel grau de coneixement existent, que habitualment també s’anomena capital humà.
En relació amb els recursos, l’activitat econòmica incorpora, juntament amb l’equipament del capital fabricat i els coneixements tècnics i organitzatius, els recursos naturals, els recursos no fabricats que dona la naturalesa. De manera general, els recursos naturals els podem agrupar en recursos naturals no renovables, com el ferro i el carbó, i en recursos renovables, com la flora i la fauna. Hi ha uns recursos considerats renovables que són inesgotables a escala d’una vida humana. Són, per exemple, l’energia solar, el vent, la força de les aigües continentals o la marea marina. En principi, la seva disponibilitat en el futur no sembla lligada al seu aprofitament actual i es consideren recursos permanents. En canvi, els recursos naturals no renovables són exhauribles. Es tracta de recursos que bàsicament són minerals, com el ferro, el coure, l’alumini, el liti i la resta d’elements de la taula periòdica, com també els compostos fòssils com el carbó, el gas i el petroli.
D’entrada, es podria pensar que una societat que disposa d’una gran i variada dotació de recursos naturals exhauribles, com ara minerals i combustibles fòssils, és una societat amb més oportunitats de creixement econòmic i de generació de prosperitat. La realitat, però, mostra que sovint el que acaba passant és el contrari. Moltes vegades, allà on hi ha recursos exhauribles es generen efectes econòmics i mediambientals negatius. És el que es coneix com a malaltia holandesa, Dutch disease, terme utilitzat per la revista The Economist l’any 1977 quan va analitzar l’efecte negatiu que va tenir sobre l’economia holandesa el descobriment de jaciments de gas natural al mar del Nord. Els efectes negatius de la dotació de reserves minerals i combustibles fòssils en una societat han estat objecte de múltiples estudis. L’any 1993, l’economista i geògraf britànic Richard Auty va popularitzar el concepte de maledicció dels recursos, resource curse, per referir-se al fracàs de molts països rics en recursos naturals exhauribles a l’hora de distribuir entre la població els beneficis d’aquesta riquesa.
De manera molt general, els efectes negatius de la maledicció dels recursos naturals exhauribles es poden agrupar en efectes mediambientals i en efectes econòmics. Els efectes mediambientals es produeixen durant la fase d’explotació o, millor, d’extracció, i prenen la forma de pol·lució, destrucció del paisatge i contaminació del sòl i les aigües. Aquests efectes acostumen a allargar-se en el temps, fins i tot quan la fase d’extracció s’ha acabat. Hi ha també efectes econòmics devastadors: en forma de substitució de les activitats agràries i industrials prèvies a l’explotació minera; en forma d’explotació laboral, que sovint implica l’ocupació de nens en situacions properes a l’esclavatge, i en forma de distorsió de les exportacions i importacions, que fa augmentar temporalment el valor de la divisa del país on hi ha els recursos exhauribles. Al voltant de les concessions d’explotació minera, hi sovinteja també l’augment de pràctiques corruptes, així com la creació de consorcis i l’establiment de tota mena d’acords entre empreses i països per determinar els preus aplicables o les quantitats extraïbles. En darrer terme, això porta a l’apropiació dels beneficis per part d’uns pocs.
En relació amb els preus dels productes minerals i combustibles fòssils, hi ha un cert desconcert entre els economistes i molts estudis. En principi, la noció d’escassetat porta a intuir un augment continuat dels preus, però l’abundància a curt termini fa que la producció augmenti, la qual cosa pressiona els preus a la baixa. Potser, a llarg termini, es pot complir la regla de Hotelling, que de manera resumida indica que en l’explotació eficient d’un recurs no renovable el preu net —preu menys cost— ha de ser igual en percentatge a la ràtio de descompte —tipus d’interès—, és a dir, el preu net, a cada període, variarà d’acord amb el tipus d’interès. A més de les peculiaritats del mercat de recursos no renovables, afectat per la consideració de l’escassetat i per la impressió d’abundància, hi té un paper rellevant, almenys a curt termini, el fet que el mercat operi en competència o bé que sigui més monopolista. Hi influeixen també i molt les diferents situacions i els interessos geopolítics. L’evidència més sòlidament acceptada és que els preus dels recursos no renovables presenten una tendència a una volatilitat alta, la qual cosa perjudica els països dotats d’aquests recursos, fins i tot en cas que es proposessin fer un ús adequat dels beneficis obtinguts.
Aquest desconcert sobre l’evolució dels preus dels recursos exhauribles es pot il·lustrar amb l’anomenada juguesca Ehrlich-Simon. L’any 1980, els economistes Paul Ehrlich i Julian Simon van fer una aposta sobre l’evolució, a deu anys vista, del preu dels metalls més importants —tungstè, coure, crom, níquel i estany. Ehrlich va apostar a favor de l’augment de preus i Simon, a favor de la reducció. Va guanyar Simon. El xec pagat per Ehrlich —de fet, firmat per la seva dona— l’11 d’octubre del 1990 va ser de 576,07 dòlars. Al marge de l’anècdota, Ehrlich i Simon solen ser considerats com dos extrems oposats de la visió de la sostenibilitat. La visió d’Ehrlich el porta a reclamar el creixement zero tant de la població com de l’economia i alimenta el que es podria anomenar activisme ecologista. Per contra, Simon considera que el factor determinant del futur radica en el mateix ésser humà, l’últim recurs és el capital humà, emparat per institucions que assegurin la llibertat i la seguretat.
La dotació de recursos naturals exhauribles no sempre porta la prosperitat als països que en tenen en el seu territori. Sembla, més aviat, que hi ha una maledicció que provoca mals ambientals i socials. Els capricis dels mercats més o menys intervinguts i la instrumentació dels interessos geopolítics que determinen preus volàtils i quantitats creixents d’extracció no presenten un escenari que impulsi a l’optimisme. Però el problema és encara més greu. L’activitat econòmica sembla necessitar de manera creixent aquests recursos exhauribles, especialment els metalls, recursos que són evidentment finits. Les fonts de combustible fòssil —carbó, gas i petroli—, fins ara imprescindibles per a la producció d’energia, estan confrontades per l’alternativa de la transició energètica, de la qual s’espera la substitució d’aquestes fonts de combustible fòssil per fonts inesgotables d’energia —fonts com ara l’aire i el sol—, que a més a més no pol·lueixen i que és difícil que siguin objecte de títols de propietat. Però què passa amb l’ús dels metalls i dels minerals?
L’activitat econòmica sembla inseparable de l’ús de minerals, cada vegada en necessita més i més diversos, també per a activitats com la mateixa transició energètica o la digitalització. La intuïció ens pot fer pensar que el perfeccionament tecnològic pot augmentar l’eficiència d’ús d’aquests recursos exhauribles i, consegüentment, fer-ne disminuir la demanda. L’anomenada paradoxa de Jevons ens indica que, paradoxalment, el que passa és precisament el contrari, l’augment de l’eficiència d’ús del recurs en dispara a l’alça la demanda. Hi ha, doncs, un ús cada cop més eficient, però al mateix temps creixent, de minerals. Una altra solució és l’economia circular, a la qual, per la importància que revesteix, s’hi dedicaran unes notes ad hoc.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
