[Josep Gisbert, periodista]
Ciutadans (Cs) va néixer el 2006 amb l’únic objectiu de carregar-se la immersió lingüística a Catalunya. I entre la ineptitud d’uns i la complicitat d’altres cal reconèixer que ho ha aconseguit, a desgrat del suport majoritari que sempre hi ha hagut al voltant de la mesura. El partit, de perfil lerrouxista, pretenia ser un entremig entre el PSC i el PP, i només cal veure’n l’evolució electoral per constatar que, efectivament, la base del seu creixement ha estat l’erosió d’aquestes dues formacions. Però a les últimes cites amb les urnes es nota ben clarament com s’han establert vasos comunicants entre Cs i el PSC, de manera que quan un puja, l’altre baixa, i viceversa.
Vol dir això que el PSC i Cs són el mateix? No ben bé, però en part sí que comparteixen un electorat espanyolista, sobretot des que el PSC va renunciar a l’ànima catalanista que, malgrat tot i encara que fos a empentes i rodolons, l’havia acompanyat des de la fusió entre el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE el 1978. La conseqüència de l’abdicació d’uns principis que històricament havien caracteritzat el socialisme català –la defensa del dret d’autodeterminació, entre d’altres– s’observa nítidament a partir de les eleccions al Parlament del 2015, quan el PSC, que es trobava en caiguda lliure després de l’etapa dels dos tripartits, va treure el seu pitjor resultat amb només 16 escons, mentre Cs passava de 9 a 25. El 2017, tot i guanyar-ne un el PSC, 17, Cs s’enfila als 36. I el 2021, en canvi, s’inverteix la tendència i el PSC creix fins als 33 i Cs cau fins als 6. És l’evidència de la connexió que hi ha entre tots dos partits.
En aquest escenari no és estrany que la candidata del PSC a la reelecció com a alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, hagi incorporat a la llista per al 28 de maig els exdirigents de Cs Adrián Hernández i Sergio Salcedo. Un fet que certifica fins a quin punt uns i altres han compartit un mateix espai, que en aquest nou cicle electoral que comença amb les municipals, i que continuarà amb les espanyoles també del 2023, les europees del 2024 i les catalanes del 2025, el PSC espera recuperar totalment. Bàsicament perquè Cs, després de pujar com l’escuma, s’està desfent també com l’escuma i tot indica que acabarà desapareixent de totes les institucions en què ha tingut representació. La formació d’Albert Rivera i Inés Arrimadas va ser sufragada per certes elits espanyoles amb un propòsit molt determinat, i un cop assolit l’objectiu senzillament l’han deixat caure perquè ja tenen altres que els fan la feina, entre ells el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya.
Traslladat això a Sabadell sembla obvi que el PSC pot aprofitar el previsible enfonsament de Cs per sortir-hi guanyant. Sempre, és clar, que els dubtes que envolten la destitució del regidor Jesús Rodríguez, que amb la recollida d’escombraries de rerefons el mínim que es pot dir és que fa pudor, no passin factura a una Marta Farrés que fins ara se les prometia molt felices. L’alcaldessa, en tot cas, juga amb l’avantatge dels quatre anys governant, encara que no li agrada que li diguin que ha estat un mandat de ben poques realitzacions i més aviat de promeses i bones intencions, però que confia que es puguin materialitzar precisament en els següents quatre. Un període durant el qual, a més, ha desplegat una presència a mitjans de comunicació i xarxes socials –la capacitat de sortir sempre a la foto– que ha deixat enrere la del seu mentor, Manuel Bustos, i que ha fet servir per treballar-se una imatge pròxima i assequible per a la ciutadania que espera que li doni bons resultats com a mínim en cert segment de la població, justament el que comparteixen PSC i Cs.
És la virtut del polític de saber fer-se el simpàtic, que s’agreuja quan s’acosten eleccions i que contrasta, en canvi, amb el defecte de rebre molt malament la crítica la resta de l’any. Llàstima.
