[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Se’ns ha educat sota l’ideal cristià (i burgès!) de la terra promesa, de guanyar-se el cel, una cultura de l’esforç que només pren sentit quan s’ha enfocat un objectiu clar i nítid. I està bé saber on es va –on es vol anar, com a mínim–, naturalment, i prendre decisions que acostin a aquest propòsit. I titllarem de hippisme repugnant tots aquells que decideixin no sotmetre’s al jou d’aquest statu quo, direm que són uns fracassats tots els que no han aconseguit discernir una meta i viuen sense un rumb clar i uns despistats els que, havent aconseguit saber què volen i tenint les eines per arribar-hi, s’estimen més posposar (fins i tot suspendre!) aquesta arribada per poder gaudir del camí.
Jo tinc dubtes. No sé si en aquest sentit, el despistat no és, precisament, el que està tan pendent de la pista que només veu el camí polsegós i s’està perdent les valls i les muntanyes i els sols i els llacs per on camina, i, hòstia, quin ocell més estrany, i mira allà baix hi ha unes ovelles, i ai em sembla que si ens desviem per aquí un moment veurem una cova molt xula i ja reenganxarem la pista una mica més endavant. Alguns et diran que no, que no podem abandonar la pista i que hem de ser més tortuga i menys llebre. Les faules d’Esop estan molt bé, però de debò no preferiríem tots ser llebre i perdre la cursa que ser tortuga i viure exclusivament pendent de la cursa en una persistència lloable però tediosa?
I no crec que em calgui remetre’m a Kavafis per posar referents que em defensin la idea sobre la taula, perquè la idea es defensa bastant sola: quina llàstima haver d’esperar a morir per adonar-se que la vida no té sentit en lloc d’acceptar-ho ràpid i procurar que el sentit sigui viure-la no centrant-se en on es vol arribar, sinó en la bellesa –i la duresa, esclar, però també la diversió i la dolçor– del camí que t’hi porta.
Se m’acusarà de naïf i de parlar des d’un punt de vista utòpicament privilegiat. No sé fins a quin punt. Que la vida no torna és una veritat duríssimament universal. Com jo ho veig, hi ha dues opcions: posar el focus a la destinació i no apartar-ne la llanterna, o bé caminar cap allà perquè el cor t’hi porta però enfocar tot allò que, si només il·luminessis un punt, quedaria per sempre en la foscor.
