[Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
De sempre els rics han sigut un tipus de gent estranya que dediquen tota la vida a aconseguir més diners. Ho trobo estrany, sobretot quan en tens tants que pots anar a dinar i sopar cada dia al Celler de Can Roca, per dir un restaurant que no és precisament baratet. Què pretenen anar quatre vegades al celler de Can Roca cada dia? Ho trobo incomprensible. De fet ja ho deia Francesc Trabal que hi ha molts ximples que creuen “que els diners serveixen per fer més diners”. Fa anys hi havia un cert axioma que deia que si les empreses anaven bé, l’empresari feia diners, aniria també bé el país i anirien bé els treballadors de les empreses.
Des de fa 50 anys, aproximadament dels anys 70 del segle passat els molt rics han patit una transformació. S’han tornat psicòpates. El neoliberalisme que considerava que havia de provar els seus mètodes en una dictadura ho va fer a Xile. Recordem un règim on es torturava les dones demòcrates fent-les violar per gossos. Van engegar el país a fer punyetes. Un mal començament dels economistes de l’Escola de Chicago. Ara, si a una empresa li va bé, l’empresari es torna multimilionari, però al país no li va bé ja que no paguen impostos al funcionar des de paradisos fiscals, i o bé no necessiten treballadors, o en necessiten pocs o si en tenen molts els esclavitzen, com Amazon, Glovo, etc.
No només això sinó que a més no volen que pugi el salari mínim, no volen que hi hagi sanitat i educació pels treballadors, no volen serveis socials, s’han tornat insensibles al dolor de la gent humil. Com estem, que un radical com jo, comença a enyorar la Democràcia Cristiana europea. No només volen guanyar uns diners que ni els seus renets es podran gastar mai, sinó que volen veure com la major part del planeta no té menjar, no té habitatge, no te futur. Son sàdics.
Tots aquests rics curts de gambals i amb vides personals grotesques, no saben que acabaran essent els més odiats del planeta i a la fi els més rics del cementiri i per molt que es facin fer grans panteons els cucs se’ls menjaran igualment.
Ara està en joc que aquests pertorbats encara manin més, encara paguin menys impostos, puguin contaminar més, creïn més monopolis, donin més ajudes a les grans empreses dels rics a canvi de res i facin lleis immiscint-se en la vida de la gent per fer-los més infeliços.
A la curta o a la llarga, jo crec que hi estem a punt, la desesperança de la gent ens conduirà al caos. Cal que l‘esquerra estigui atenta, la gent no vol moderació, vol mesures que beneficiïn ràpidament i radicalment la vida del poble ras. Josep Fontana ens va dir fa uns anys que el problema dels rics és que tenien por de la revolta popular i per això feien concessions, ara “ens han perdut la por” ens deia. Podem anar pensant amb quins mètodes podem aconseguir que tornin a tenir por i accedeixin a millorar la vida de la classe treballadora de forma significativa. Amén.
