[Josep Gisbert, periodista]
L’aeroport és, sens dubte, un dels equipaments més emblemàtics de Sabadell. A qualsevol altra part del món, seria una infraestructura apreciada i estimada per la població. Aquí no. Les pressions que ha hagut de suportar cada vegada que municipis veïns n’han demanat el tancament, però que sempre ha superat amb tenacitat i determinació fins a convertir-se en un dels pols econòmics més importants de la ciutat que és avui.
Inaugurat l’1 d’agost del 1934 –l’any que ve farà noranta anys–, aquell primitiu camp d’aviació –com sempre se l’ha conegut popularment a Sabadell–, després de passar per les vicissituds de la Guerra Civil Espanyola, és actualment un aeroport internacional de tercera categoria, referent en la formació de pilots i personal de cabina, amb una desena d’escoles i un miler d’estudiants d’arreu del món. Base de serveis d’emergències, com ara els avions dels bombers per extingir incendis, compta també amb una vintena d’empreses del sector aeronàutic –pròximament se n’hi unirà una del ram aeroespacial– i és la seu del Museu Aeronàutic de Catalunya. En total, més de 200 aeronaus estacionades i uns 500 llocs de feina, amb una mitjana de 4.100 operacions mensuals i més de 500 passatgers.
L’aeroport també allotja l’Aeroclub Barcelona Sabadell, fundat el 1953 com a resultat de la fusió dels clubs aeronàutics de les dues ciutats, que a més té a càrrec seu l’aeroport de la Seu d’Urgell i l’aeròdrom de la Cerdanya. Tot plegat, juntament amb la creixent recepció d’un determinat trànsit executiu de jets privats que no poden operar a l’aeroport de Barcelona-El Prat –avions monomotors turbohèlix amb capacitat de fins a nou passatgers–, genera un impacte econòmic d’uns 158 milions d’euros anuals, segons l’últim estudi d’identificació de les afectacions de l’aeroport de Sabadell encarregat pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. El resultat és un equipament únic a Catalunya que no tan sols pot exhibir un bagatge econòmic notable, sinó que es troba també molt ben situat per afrontar els reptes de futur i, de passada, contribueix a prestigiar el nom de la ciutat.
I això que el setge urbanístic n’ha ofegat el creixement. Un urbanisme absolutament descontrolat que ha permès construccions totalment impensables a la vora de les capçaleres de la pista, en molts casos autoritzades per les mateixes corporacions locals que, després de permetre-les de manera completament irresponsable, s’han queixat dels perills que, segons ells, representava l’aeroport i n’han demanat la clausura. L’únic risc és justament el que es deriva de la presència d’aquests elements distorsionadors. Perquè cal no oblidar que quan se’ls va donar el vistiplau per instal·lar-s’hi l’aeroport ja hi era, i feia molt temps que hi era. No és que primer es construïssin tots els habitatges del voltant i després s’hi posés l’aeroport, sinó exactament al revés, de manera que els qui hi van edificar i els qui s’hi van aposentar sabien perfectament a què s’exposaven.
Tanmateix, les mesures i els mecanismes de seguretat han evolucionat tant que tenir avui una infraestructura d’aquestes característiques no ha de comportar contingències afegides. Si no que ho preguntin, per exemple, als habitants del costat de l’aeroport de Reykjavík –no confondre amb el de Keflavík, que és on operen les línies aèries convencionals–, que està tan incrustat a l’entramat urbà, a la vora mateix del centre, que literalment es pot baixar de l’avió, creuar a peu el carrer i entrar a casa. I no per això és motiu de queixa, al contrari.
És hora d’aprofitar, doncs, les possibilitats que ofereix l’aeroport de Sabadell, i més ara que a l’Ajuntament hi ha un equip de govern, el de Marta Farrés, que li dona suport, a diferència del que no havien fet alguns dels seus predecessors. És hora de mirar cap al cel.
